Montserrat Tur: “Tot el mal que tu facis a l’altre, l’estàs fent als teus fills, i a tu també”

El seu despatx i, davant, dues cadires on seuen les parelles que volen deixar de ser-ho. M’assec en una i imagino què deu ser el primer que diu a qui es vol divorciar. “No pregunto mai el perquè, ho respecto. No treballo el passat sinó el com ho farem a partir d’ara: repartir el que tenen, compartir els nens. Els demano com ho visualitzen. Els escolto a tots dos per veure si coincideixen. I faig un vestit a mida, hi ha gent que té una empresa en comú, d’altres que només un gos. Els gossos també donen molta feina. La clau per saber resoldre aquests conflictes és mirar l’altre i entendre què és important per a ell”.

Al voltant de Nadal, la feina li baixa perquè la gent deixa passar les celebracions familiars. Amb les jubilacions, el niu buit o passades les vacances, en moments de convivència intensa, li torna a pujar. “Amb el confinament, a la Xina hi va haver boom de divorcis, però de moment aquí, sorprenentment, la cosa està més calmada”.

Es va fer experta en el que podria semblar un oxímoron: el divorci col·laboratiu, i abans de sospitar que fins i tot ella s’acabaria divorciant. “Estic escrivint un llibre que espero publicar aviat que es diu Divorci amb amor, on explico que pot semblar una contradicció, però si partim de la base que no t’has d’enfrontar amb la teva parella, perquè sempre seguiràs formant un equip parental, has de buscar la cooperació. Tot el mal que tu facis a l’altre, l’estàs fent als teus fills i, en definitiva, a tu també. Jo no faig divorcis conflictius, no vull participar en això perquè perjudiques les famílies. Si algú em diu “Jo el que vull és deixar-la sense res”, li dic que no soc la persona adequada. Potser perdo clients, però guanyo qualitat de vida.”

És una advocada de família que s’adona que la justícia a vegades no dona resposta als conflictes familiars i decideix fer-se coach i mediadora. Unes alternatives que ara les institucions volen fomentar per no fer més gran el col·lapse del sistema judicial. “El divorci té una part legal molt important, però té una gran part emocional. Un tòpic: la dona que es vol divorciar per infidelitat del marit. Veus la teva clienta superada per la ràbia, i exigeix, no des d’un punt de vista legal, sinó emocional. Cal gestionar aquesta ràbia, entendre que la vida és injusta, i que les conseqüències legals no tenen a veure amb un càstig cap a aquella persona. El dret és cec. Això era abans, quan si eres adúltera no et donaven els nens. Ara segueixes sent pare o mare”.

I també hi ha noves maneres de ser pare o mare. “Abans hi havia el vidu i la madrastra. Ara les famílies han canviat, són successives, i hi ha simultaneïtat de relacions lícites. Tens una parella, potser d’aquí uns anys et divorcies i tens una nova parella amb qui també tens fills, o que ja tenia fills. Hi ha el pare biològic, i el nou marit que també fa un rol. I si et separes d’aquesta nova parella, ell podria reclamar veure els fillastres, sempre que sigui en benefici dels nens. S’ha donat més en madrastres que han estat amb nens força petits, i també els han criat. I el vincle és molt gran i el volen continuar”.

La Montserrat és capaç de descabdellar totes les possibilitats de la nova parentalitat, “que no té per què ser biològica, ja que és exercir com a pare o mare”. “Però, atenció, la filiació és una relació jurídica, un concepte legal. Vinc d’estudiar dos mesos al Canadà, on, com als EUA, estan reconeixent la triple filiació, és a dir, que una persona pugui ser legalment filla de tres persones. Per exemple, Lorca Cohen va tenir una filla amb Rufus Wainwright, però també podrien reconèixer la parella del Rufus com a pare de la criatura. Són novetats que venen ara!”