Mon Mas, narradora oral: “Els contes fan un parèntesi a la teva vida”
Periodista“Jo vivia sobre l’Elèctric Bar de Gràcia, i una nit hi feien una sessió de contes. Hi entro i de sobte es va aturar el meu temps, que de fet és tot el que fan els contes: un parèntesi a la teva vida. Si el narrador aconsegueix que t’entri la metàfora del conte, s’atura el que estàs pensant, d’on vens i on vas. Vaig sortir d’allà dient: «Jo ja sé què vull ser»”.
La Mon Mas havia estudiat treball social, especialitzada en salut mental i drogodependències. Li interessava l’àmbit penitenciari: “Ho havia mitificat. Volia treure la part bona de la gent que havia quedat amagada pel delicte. No em crec que s’hagi d’estar privat de llibertat, hi ha altres maneres. Privar del vincle amb l’altre no soluciona res. Però no hi vaig durar ni dos dies, vaig demanar canvi de pràctiques perquè no em veia en aquell sistema castrador. N’hi havia que al sortir havien delinquit altre cop perquè no suportaven la llibertat. Amb el temps hi he tornat com a narradora oral i ho he fet pels nens i les famílies. Els contes els fan viatjar a una altra realitat. De fet, l’Associació de Narradors i Narradores té un programa a les presons”.
Quan veus la Mon dalt d’un escenari, notes com s’ha format en teatre, clown, gest, veu, cant. Als seus inicis feia molt teatre de carrer: “Per això la manera com jo explico contes és molt enèrgica, perquè m’havia de guanyar el carrer. Amb el conte em vinculo amb el món i el públic. Per això és tan difícil explicar a través d’una pantalla. No veure l’altre em fa que el conte neixi mort, o com si el tingués endollat a un respirador. El primer espectacle que vaig fer a la xarxa, Bruixes, ogres i monstres, parla de la por, i era la meva por de narrar així. També em feia por pensar què passaria amb el meu ofici i la meva família. Però només si un conte emociona el narrador, pot emocionar els espectadors. Els contes són per a tothom, no hi entenen d’edats. I cadascú es queda amb el bocí de la història que és significatiu per a ell. Els contes tradicionals poden semblar políticament incorrectes, però tenen un seguit de símbols que són al subconscient i s’han d’interpretar. Al principi no ho sabia i em negava a explicar-los. ¿Que t’has de casar amb el príncep per convertir-te en princesa? ¿Convertir-te en rei? Un malefici? Vaig cometre un gran error”.
Potser els que vagin avui i demà a les 18 h a escoltar a la Mon Mas al Casal de Barri La Pau de Sant Martí, si desgranen aquesta simbologia, veuran el conte clàssic amb uns altres ulls: “El foc: al voltant del foc les coses crues es coïen, és a dir, es crea comunitat. La pell d’ase o de granota que et cobreix: simbolitza els encanteris, que necessiten un temps. Hem deixat de banda el temps de les coses, però cal un temps per integrar i actuar. Els casaments, esdevenir rei o reina: són canvis d’estatus, són rituals de pas. Cal superar un seguit de proves per canviar d’estatus. El bosc: l’aventura, el que està prohibit. Per tant, entrar al bosc és saltar-se les prohibicions, i si t’aventures a deixar que et passin coses, te’n passaran. El llop: les pors i la part més visceral d’un mateix, a la qual t’has d’enfrontar, o l’enemic, el desconegut. El llop pot ser el coronavirus, no cal fer-ne un conte expressament, o El flautista d’Hamelín, que explica la necessitat d’antídot. I com et deia, els contes sobretot ens parlen de la necessitat d’aturar-nos. L’heroi o heroïna sempre s’ha d’aturar, només així pot trobar el camí. La bella dorment és un exemple de ritual de pas. També s’explica a l’Àfrica! T’has de quedar adormida un temps per esdevenir dona. Si es miressin des d’aquesta òptica, potser no caldria buidar les biblioteques de contes tradicionals”.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat. Però els nens sempre volen que tornis a començar, pel plaer de la repetició: “L’única cosa que demana el conte és tornar a ser explicat. I si es modifica alguna cosa, se n’adonen. El conte els dona seguretat”.
