Marc Talavera: "El que menges és política"

Em rep a Jorba (Anoia), on Eixarcolant té la seu. Ens passegem per les oficines, i sobretot per l’hort demostratiu on es recuperen varietats antigues o oblidades. “Hi ha poc de cada cosa per ser un exemple de la diversitat”. I de la calor de l’agost passem al fred de la cambra frigorífica, on tenen el banc de llavors tradicionals, que, a més de conservar, també comercialitzen perquè les espècies silvestres comestibles i les varietats agrícoles tradicionals siguin accessibles i tornin als cultius i a la nostra dieta. És el que ja fan ells amb els productes del Forn de Jorba, que ara estan reformant gràcies a una campanya de micromecenatge a Goteo.org que s’acaba aquest 12 d’agost. “Convertirem el forn en un exemple i referent del nou paradigma agroalimentari. La FAO i informes sobre sobirania alimentària o agroecologia de les universitats més prestigioses a nivell mundial diuen que només aconseguirem el desenvolupament sostenible si recuperem les NUS (neglected and underutilized species ), que són això, les plantes silvestres comestibles i les varietats agrícoles tradicionals”.

“El canvi no és d’avui per demà, i no és només del consumidor, sinó també del sistema productiu. Necessitem diversificar el que es produeix, si volem una dieta divertida, saludable, variada; que no mengem sempre cols i patates. Necessitem que a Catalunya es plantin més espècies i varietats que donaran productes bons i sostenibles. El 91% de la superfície de Catalunya són només 20 tipus de cultius. Sols un 1,4% de la població són pagesos i ramaders. Cal desenvolupar legislació i polítiques d’ajudes per tenir 350.000 pagesos i ramaders. Això permetria tenir explotacions més petites, que calguin menys hectàrees per poder viure, més diversificades, i un país més ple de persones que hi visquessin. L’única manera de poder gestionar el territori és que hi hagi gent que hi tingui una activitat econòmica i mediambiental, per evitar els incendis i el despoblament. I sobretot recuperar la sobirania alimentària, produint localment, garantia de veritable sostenibilitat. Una poma que ens ve dels Alps pot ser ecològica, però no en té res, de sostenible. Compte amb les etiquetes verdes, compte amb el greenwashing. Al comprar en una gran superfície i també en una botiga de barri, preguntem-nos com s’ha fet i d’on ve el producte. El que menges és política”.

Conversar amb el Marc és tocar tots els pals: la importància de la traçabilitat dels aliments, el consum conscient, l’ecologia forestal, l’etnobotànica, recórrer les comarques per recuperar llavors ancestrals o identificar plantes, aprendre que amb la flor de l’herbacol es pot fer quall per al formatge, o que a Catalunya tenim el blet, versió autòctona de la quinoa que no cal esbandir perquè no té saponina. En definitiva, és compartir l’estima per la diversitat, biològica o cultural. “En siguem més o menys conscients, tots estem vinculats i depenem de la Terra. Tenim un país tan afortunat que a nivell de paisatges és increïble, en 30 o 40 km canvia totalment. El paisatge també és cultura, també són les persones. La gent cada cop està més desconnectada i és menys conscient de per què és important tot aquest territori. Vaig estudiar biologia per contribuir amb la nostra feina diària a canviar tot això. Jo era un nen molt tímid però molt curiós, i em fixava en moltes coses. Quan encara no caminava em portaven a buscar bolets, i des de la motxilleta ja els assenyalava!”