Juli Mauri: "Hi ha una extinció silenciosa"

“De petit jugava amb gripaus. Als 10 anys llegia l’etòleg Konrad Lorenz. Als 12 vaig veure Dersu Uzala de Kurosawa i vaig sortir del cinema transformat per aquell caçador indígena de Sibèria que acompanyava un grup de geògrafs i vivia en harmonia amb la natura. Als 14 vaig veure isards i encara els recordo corrent desbocats amb el seu esperit salvatge, lliures”. 

“És per això que em sento còmode amb aquest model de zoo, aprovat per unanimitat des de la CUP al PP. Ens diferenciem d’altres zoos perquè som un zoo públic i hem d’estar compromesos amb la conservació de la fauna, inclosa l’autòctona, però també amb el seu entorn i hàbitats, vinculant-hi l’educació i la recerca. Diem que el zoo surt del zoo perquè hem de treballar als hàbitats de les espècies que conservem per tenir garanties de reintroduir-les. Estudiar molt bé les seves condicions. No pots enviar animals a la mort. Es cacen girafes fins i tot per menjar. Per sort, després de treballar a casa seva, hem reintroduït les gaseles dorcas al Sahel, en una zona on estaven extingides. Criem el tritó del Montseny, una espècie molt amenaçada, i costa molt posar d’acord els científics per alliberar-los, ja que ho veuen ple de riscos”.

“El nostre zoo transcendeix més enllà de ser el Zoo de Barcelona, és el Zoo de Catalunya. Hauríem de reconèixer-lo com a tal i potser altres administracions s’hi haurien d’implicar. De fet, és tota aquesta quantitat de col·laboracions nacionals i internacionals per garantir les condicions de vida dels animals als seus llocs naturals. Al delta del Llobregat hem evitat la desaparició del peix fartet. No hi entenc de models aeroportuaris, el que sí que sé és el valor que té aquest delta, i estanys com la Ricarda no només fan de reservori de moltes espècies d’ocells, sobretot frenen la inclusió de la salinitat del mar. Sense aquests sistemes humits de mica en mica se salinitzarà tot el Baix Llobregat, i tota l’agricultura anirà a fer punyetes”.

“Amb associacions locals, cuidem espècies amenaçades que són bioindicadores de l’estat de l’hàbitat, i treballar per elles és fer-ho per tot un ecosistema, com la trenca, l’ocell migratori més escàs de la fauna ibèrica, que només cria als secans de Lleida. O el turó, bioindicador dels paisatges que són mosaic de camps, conreu, rieres i rius, i que regula les plagues al ser predador. El paisatge no és una foto estàtica, és dinàmic, viu, i es va transformant”.

“Aquests animalets no són anecdòtics, ni els salvem per fer bonic; hi estem molt més connectats del que ens pensem. La biodiversitat és necessària perquè és un sistema que es retroalimenta i nosaltres en formem part. Sense biodiversitat s’acaba la vida, s’acaba tot. Gràcies a les institucions es recuperen espècies icòniques com l’ós. Però arreu hi ha una extinció silenciosa que no es veu, la dels insectes i els invertebrats. Si s’extingeix una espècie comença l’extinció en cadena de més flora i fauna. Sense insectes molts animals no tenen aliment. Sense pol·linitzadors la majoria de plantes de conreu no es reprodueixen”.

“Finalment, la recerca i conservació han d’anar lligades a l’educació i la sensibilització. Som una fàbrica d’emocions, sobretot per als infants, que no han perdut la biofília, la connexió amb la natura i els animals; que flipen amb un tigre. Aquestes emocions lligades al coneixement arriben a canviar actituds perquè en el dia a dia puguem preservar la biodiversitat, la nostra i la llunyana. Potser no pots anar a Borneo a salvar orangutans, però evitaràs comprar oli de palma no certificat, que s’extreu il·legalment, o alvocats que es carreguen elefants”.