Josep Maria Vergès: “Vaig en contra d’aquests temps de màxima especialització, jo faig recerca de llarg recorregut”

Se’m dilaten les ninetes. Foscor, frescor i olor d’humit. Avui soc una dels 50.000 visitants anuals que entren a les coves de l’Espluga de Francolí. Habitades durant el neolític, santuari a l’edat de bronze, celler de cava als anys 20, polvorí dels republicans durant la Batalla de l’Ebre, després, conreu de xampinyons, fins que fa 25 anys es van museïtzar. De la Cova de la Vila en Josep Maria em du fins a la Cova de la Font Major. “Sents la remor del riu subterrani? Vigila amb el cap. El sostre es fa més baix i t’has d’arrossegar. Mira, era el primer cop que aquí treballàvem els de l’IPHES (l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social). D’aquesta galeria vèiem sortir gent que feia la ruta d’aventura. Molts ja tenien prou feina a passar per estar pendents de les parets. Vaig entrar-hi per curiositat, vaig posar el frontal a rasant i ja vaig trobar el famós cavall d’estil magdalenià. Perquè ho confirmés, vaig cridar el Ramon Viñas, el nostre especialista en art rupestre. Era l’últim que esperàvem trobar-nos, pel conglomerat de les parets, amb còdols irregulars. Però just hi ha unes vetes llises que permeten aquests gravats”. N’hi ha centenars, alguns de fa 20.000 anys, i és que el passat 30 d’octubre en Josep Maria Vergès va descobrir l’art més antic de Catalunya.

Per conservació, no es podrà entrar a la cova, però es treballa en un projecte de realitat virtual en 3D. Veure els originals és el menys important. Sense estudiosos com en Josep Maria que ho interpretin, serveix de poc. “Per fetitxisme, la gent es fixa en l’objecte, però els arqueòlegs i científics donem valor a la informació que ens dona. Per a mi l’important no són les ratlles, sinó les dades que puc treure’n, i reconstruir l’univers simbòlic i les creences d’aquelles comunitats”.

Gravats figuratius de cavalls i cérvoles, o geomètrics amb tota una simbologia. “Es repeteixen en altres jaciments, però no en sabem el significat. N’hi ha que semblen vulves i tindrien relació amb rituals de fertilitat. Els neolítics expliquen històries, com escenes de caça pintades en abrics a l’aire lliure, però al paleolític els santuaris són en llocs profunds per aproximar-se a la divinitat, la mare terra”.

Acotxats, arribem fins al límit de la cova, on s’estreny com si es tractés d’un úter. “Ni buscàvem art rupestre, ni res del paleolític. Estem treballant l’expansió del neolític i de la ramaderia. Analitzant químicament dents d’ovelles i cabres coneixem la seva mobilitat, i si practicaven la transterminància, o altres formes de vida. Volíem saber si es desplaçaven les idees o es desplaçaven les persones. Ara sabem que aquest model no va ser copiat, el van portar grups d’humans. És el canvi de paradigma més bèstia de la humanitat. Ens fem sedentaris, apareix la propietat privada, i amb ella els combats mortals. Ara hi ha canvis tecnològics, però les formes de vida s’han mantingut, si bé més accelerades. A més, a nivell genètic, fa 4.000 anys hi va haver una substitució de pràcticament tota la població de la península Ibèrica”.

L’any 1994, a Atapuerca, a l’equip de l’Eudald Carbonell, en Josep Maria Vergès tampoc buscava l’ Homo antecessor. “Feia poc s’havien trobat restes que asseguraven que el poblament d’Europa era de fa mig milió d’anys. Els mediterranis pensàvem que el poblament era més antic però no en teníem proves, i de cop i volta trobo una nova espècie no documentada que com a mínim tenia 850.000 anys! Ja de petit, pel terme d’Alcover buscava pedres, fòssils o ceràmiques, les comparava amb les del museu, identificant si eren d’època ibèrica o romana. Volia saber-ne les històries. Sempre m’han interessat moltes coses. Vaig en contra d’aquests temps de la hiperespecialització, de publicacions d’impacte on tot ha de ser immediat. Jo faig recerca de llarg recorregut”.