Ignasi Blanch: “El dibuix em va salvar”

“Del 12 al 15 d’agost aquí a Berlín commemoren el 60 aniversari de l’aixecament del Mur. M’han convidat a un esdeveniment artístic i de revisió històrica de projeccions sobre el Mur. La meva pintura miraculosament encara dura!”

A l’inici de la seva carrera, l’il·lustrador Ignasi Blanch va ser l’únic artista de l’estat espanyol que va pintar al Mur de Berlín. Avui ell és físicament a Berlín, però jo vull anar més enllà i fer-lo viatjar al seu Roquetes natal. Mentre parlem, no para de dibuixar. Es va sentint el retolador grinyolant sobre el paper.

“Jo era un nen condemnat a dibuixar, guixava a les llibretes dels meus germans, a les parets i amb l’ungla al costat del llit. Dibuixava a tota hora, era una mena de fal·lera, una hiperactivitat d’expressió. Penso que el que feia supera la professió que tinc ara. Crec que dibuixo en record d’aquell nen que vaig ser”.  

“Tenia tot el suport dels pares, i em va marcar la mestra, l’escultora Cinta Sabaté. Li estic molt agraït. Quan dibuixava era un xiquet lliure. Era una defensa, no s'enfotia de mi ningú en una escola de Tortosa només de nois, amb assetjament i una competitivitat molt punyent que jo no suportava, sobretot als esports. El dibuix em va salvar. Era el nen que dibuixava millor, i això em donava un espai i un lloc a l’escola i al món. El dibuix em donava una entitat, em convertia en intocable, se’m respectava. Ara d’adults aquells companys em valoren! Però va ser dolorós. Un mestre em deia «No en faràs res d’aquests ninots». Fa poc li vaig dir que amb els ninots m’hi guanyava la vida”. Segueix el soroll del retolador.

“Vivíem davant l’església i dibuixava els casaments que veia des del balcó. M’obsessionaven els vestits. Feia la crònica del poble. Als enterraments, em fixava si la gent plorava, els homes davant, el difunt com el portaven a coll. Ara dibuixo moltes processons amb gent dels anys 80-90 a Berlín, barrejada amb adults de Roquetes de quan era petit. Les cerimònies i les coses rurals m’agraden molt. Mitjançant els rituals es crea comunitat, societat, sigui una processó, un concurs de paelles o una nit d’envelat on les voltes dels balls són un punt de trobada a través de les mirades entre les diferents parelles. Et sents que formes part d’un grup. Això m’apassiona. Per això m’agrada tant la vida als pobles. Quan faig el programa de festes majors busco complicitat evocant veïns morts, com una dona molt cenyida que venia confeti. L’exotisme al final també està a Roquetes, tot depèn de la mirada.” I si no que l'hi diguin a Fellini. I em diu que sí mentre abaixa els ulls per seguir dibuixant.

“Soc fester, però passo moltes hores sol dibuixant. Aquest món de ficció que he creat vull que repercuteixi en les noves generacions, que els nens entenguin que hi ha universos paral·lels als convencionals. Vull fer un centre de documentació, casa museu, o digues-li com vulguis, amb tallers i exposicions dels meus originals que s’han vist per tot el món”. 

“Hi ha un moment que tens dret a gaudir de la feina feta. El meu estudi està tan ple, tan desordenat. Tinc ganes de compartir-ho, ordenant-ho, ensenyant-ho. I trobar-hi un sentit: per què he fet tants homes amb barret i tantes dones amb els pits rodonets?” 

“Penso molt en tornar les coses. A Roquetes els vull tornar una infantesa feliç. Al lloc on has estat feliç de petit és maco crear un espai per obrir la ment als nens d’avui sense maquinetes ni telèfons. No sé encara per on començar, però el millor és que la meva parella m’anima a fer-ho, com m’anima en cada dibuix, s’alegra que mai pari. Crec que l’amor és això”. Dibuix acabat.