Gema Galdón: “Sense saber com fer-ho, ho vaig fer”

“Vaig començar dissenyant per a mi, sent la meva primera clienta. El barret que jo volia no existia, o el venien lluny o a preus desorbitats. No hi havia ni venda en xarxa ni Instagram. Jo veia barrets de Philip Treacy i Stephen Jones a les bodes reials. Havia estudiat belles arts, tenia molts llibres de moda i per a mi fer un barret era com fer una petita escultura. Però no sabia ni cosir i vaig aprendre'n amb tutorials d’internet, intuïtivament. Vaig començar amb una taula, una agulla i fils de colors en un local molt bonic. El dia que vaig obrir la persiana em vaig adonar que m’havia ficat en un projecte que no sabia com fer. I sense saber com fer-ho, ho vaig fer. Com a artesana, jo feia peça única i em vaig haver d’espavilar, perquè tardava de tres a cinc dies a fer un barret. I vaig tenir una demanda que tampoc esperava!” Ara els seus barrets fins i tot es troben en revistes de moda, o en sèries com Un asunto privado o pel·lícules com La llibreria d’Isabel Coixet. I té clientes singulars, com la que va ser musa del fotògraf Bill Cunningham, la model sènior Tziporah Salamon, un personatge que si investigueu és del tot suggeridor. 

“La meva àvia va ser una gran influència, tenia retalls de roba que jo convertia en capes, o teixits de tapisseria per participar en Moros i Cristians a la Vila Joiosa. Ara compro teixits per enamorament i col·leccionisme, i em fa recança tallar-los quan no tinc clar el que vull. De cop un dia ho tens clar i la mà va sola. Però si no ho tinc clar, per a mi és més fàcil agafar retalls dels tallers dels dissenyadors amb qui treballo. Sempre tenen un calaix de restes i la majoria dels meus barrets són collages de tot això, teixits a vegades molt petits que ja tenen una forma i que em parlen de què volen ser. En canvi, un teixit quadrat de 2 metres és molt estàtic. Faig una immersió tan a fons que és com si fes ioga, com si entrés dins la trama del teixit, com si em doblegués com el teixit, i si no ho faig com cal, ho he de deixar estar, és com un exercici que no surt. S’ha de deixar, ja sortirà un altre dia, i canvies, com si canviessis de postura. I vaig a casa pensant per què no m’està sortint, perquè no agafa la forma que jo vull, perquè no és el color que he pensat.

Els motllos poden ser una campana d’una làmpara, un plat de cap per avall, no té per què ser sempre una forma de barret. Durant la guerra, a la barreteria Mil del Call de Barcelona, la Núria Arnau explica que la seva mare feia barrets amb les olles perquè no tenia formes, i és que la vida està plena de formes.

Els catalans són molt austers, però fidels. Tinc clients que han començat portant barrets molt invisibles, del color dels cabells, o que quasi no tenen ala, i s’han convertit en reincidents, m’han portat més clients, i segueixen comprant barrets, cada vegada més grans i arriscats. Als que encara no s’hi atreveixen els dic que comencin simplement fent l’acte de posar-se’l. És com el primer cop que et pintes els llavis, que vas amb la boca oberta. I això és el mateix, al principi sents que tota la teva presència la tens al cap i que tota l’estona te’l miren, et trobes estrany, i llavors t’adones que no, que ningú està pendent del barret.

Ara tinc alumnes i els ensenyo a pensar, a no copiar, a tenir la seva pròpia idea. Sovint les peces i els dissenys fallen per la idea, no per la tècnica. A les classes també venen cuiners, periodistes, escriptores, advocats, per aprendre que la creativitat és una capacitat per transformar ràpidament, per inventar i poder avançar, i pot ajudar més que molta teoria”.