Eva Orteu i Anna Prat: “Necessiten tocar, no només que els hi expliquin”

Mestres acompanyants d’A CAU DE BOSC, projecte d’Educació Viva a la natura

Txell Bonet
i Txell Bonet

PeriodistaEva (E): “Els meus fills han sigut els meus mestres. A través d’ells he observat com aprenen els infants, si se senten respectats, que hi ha maneres d’aprendre en sintonia amb el planeta. A l’escola tradicional aprenien en un sentit molt abstracte i jo veia que ells integraven millor a través dels sentits i l’experiència. Necessiten tocar, no només que els hi expliquin, reproduint fitxes i exercicis d’un llibre”. Anna (A): “Jo mateixa durant anys vaig seguir la metodologia dels meus mestres de petita: deures, llibres, guix, pissarra, i així s’aprenia tot. Em vaig quedar embarassada i a l’escola on treballava em van preguntar si hi duria la filla. La resposta va ser no. «I si no vull això per a la meva filla, què és el que vull?» I llavors començo a informar-me sobre alternatives”.

I és quan l’Anna es forma en Montessori, Waldorf, Pikler. A: “I tens Educació Viva, d’on agafes el que més t’interessa de diverses disciplines”. I finalment va arribar a l’especialitat en escola-bosc. A:“Que trobo genial per als infants”. L’Eva, paral·lelament, estudia magisteri. E:“I al treball de fi de grau volia vincular la natura com a entorn vehicular d’aprenentatge. Una amiga em va dir: «El que tu vols fer ja existeix!» I em va descobrir l’Escola del Bosc de Rubió. I vaig començar a documentar experiències també a Torrefarrera o Alins, a fer formacions a l’Associació d’Educació en la Natura (EDNA), que ara passarà a ser federació. Conec Petra Jäger, i viatjo a Alemanya per conèixer les seves waldkindergarten, amb més de 50 anys d’història. A Hamburg hi he vist escoles-bosc a la ciutat utilitzant parcs. Van néixer als anys 50 a Dinamarca, amb Ella Flatau, una mare de dia. Després de la Segona Guerra Mundial hi havia moltes viudes que treballaven fora de casa, i ella s’emportava els fills a jugar al bosc. Aquí, com a antecedents, hi ha Rosa Sensat amb l’Escola del Bosc de Montjuïc, d’un caire més higienista per a nens que necessitaven respirar aire pur. Seguint el model de les escoles nòrdiques, la primera de la Península neix el 2011 a prop de Madrid amb Katia Hueso”.

Cargando
No hay anuncios

El destí va fer que l’Eva i l’Anna es coneguessin i fusionessin les respectives intencions de tirar endavant un projecte educatiu per a infants de fins a 6 anys, incloent-hi també tallers per a públic general i formadors. L’indret final va ser la població de Tarrés (Garrigues), per les facilitats ofertes pel consistori i el préstec de l’equipament que s’utilitza com a refugi, malgrat que les condicions climatològiques formen part del joc. E:“Si fa vent anem a un bosc més resguardat; si fa fred, a un de més assolellat; si fa sol, a un amb més ombra. A més, el poble està molt ben comunicat i a prop de dues capitals de comarca, però és molt petit i amb la natura a tocar. Atenció! El que fem no és: «Patapum, ja som a l’aire lliure». Simplement deambular per la natura no vol dir que ja estàs fent escola-bosc. És com els acompanyes. Més que programar l’aprenentatge, la nostra feina és no destorbar el seu procés. Has d’estar atent, tenir una escolta activa i anar estirant el fil, perquè la motivació l’infant ja la porta. L’etapa de la primera infància és la sensoriomotriu, neurobiològicament necessiten crear sinapsis, i amb el moviment es fabrica mielina perquè aquestes sinapsis es quedin ben fixades”.

E:“Bàsicament volem que s’eixampli la mirada i es reconegui aquest model. Si ens homologuessin per entrar dins del sistema tal com és ara, es carregarien les nostres ràtios d’un mestre per a vuit infants. Amb les ràtios de l’escola convencional és impossible acompanyar a l’aire lliure, a nivell holístic, físic, mental, emocional, cognitiu i el que faci falta”. A:“Acompanyem qualsevol emoció. Les emocions no són ni bones ni dolentes. Així arribem més a cada necessitat individual i del moment en què està cada nen. No perquè tinguin tots la mateixa edat han d’estar en el mateix procés. Defugim el «Tots hem d’aprendre això perquè ara toca» i si un vol anar més enllà no pot i si a un li costa més ja és el que sempre va l’últim”.