Bisbe Manel Nin: “Molts dels seminaristes que jo tenia al col·legi grec tenien xicota”

PeriodistaEm rep en una sala àmplia de sostre alt on la seva veu ressona. Quan parla sembla que canti, fent més pujades i baixades de l’habitual, fruit de la seva formació com a monjo a Montserrat. De tots, és l’únic bisbe, de la comunitat catòlica d’Atenes de ritu bizantí. “Cantar o declamar els textos t’ajuda a proclamar-los, a donar-los als altres, per això els oficis monàstics són cantats o semitonats, no a veu baixa. A la plaça Sant Pere del Vaticà, a les litúrgies papals on es canonitza un nou sant, al funeral o a la missa nova d’un Papa, he anat a cantar l’evangeli grec. Cada cop m’han tremolat les cames, sobretot al funeral de Joan Pau II. Notava la presència del món sencer. Fa molta impressió”. I és que des del 1590, el rector del Pontifici Col·legi Grec de Roma té aquest privilegi. I el pare Manel Nin ho ha estat durant 17 anys. Es tracta d’un seminari per a seminaristes de tradició bizantina a càrrec dels monjos benedictins, com els de Montserrat, on va ingressar el 1975. “Hi havia molts més monjos que ara. Jo tenia 19 anys i dono gràcies a Déu per tota la formació intel·lectual i espiritual rebuda, sobretot monàstica i humana. Vaig aprendre llengües clàssiques: llatí, grec i siríac, que m’ha servit per a la tesi doctoral en teologia sobre els pares de l’Església, amb un treball d’investigació basat en manuscrits antics siríacs”.

A Atenes, la litúrgia també la fa en grec antic. “El grec modern l’he començat a aprendre a l’arribar. És com si algú que només sap llatí, l’envies a Buenos Aires. Em falta vocabulari, estic en una diòcesi amb moltes dificultats i la meva prioritat inicial no era l’idioma”. Una comunitat que no arriba als 8.000 fidels, entre grecs, ucraïnesos i caldeus, “que són cristians que emigren de l’Iraq i Síria, tenen familiars al Canadà o els EUA i aquí hi són de pas abans del reagrupament familiar”.

Malgrat ser un religiós catòlic, llueix una llarga barba ortodoxa. D’aquesta tradició en remarca el contacte físic i real amb la mort. A Grècia, encara que moris a l’hospital, les vetlles es fan a casa. El funeral és amb el fèretre obert, besant la mà o el front del difunt. D’on li ve aquesta fascinació per les litúrgies orientals? “Estan més lligades a la dimensió simbòlica, l’arquitectura de l’església, la distribució iconogràfica, els mosaics. La bellesa de les icones o el cant bizantí té també una profunditat teològica”.

Aquest exarcat per als catòlics de ritu bizantí neix quan els catòlics van fugir de Constantinoble en la guerra turco-grega de fa cent anys. “Llavors eren pròfugs, i ara també tenim els refugiats. Amb Càritas fem 600 dinars diaris pels escampats per Atenes, o grecs que no arriben a final de mes. Les nostres finances són febles, tenim una desena d’apartaments, i des del febrer quasi no paguen lloguer. Un dels nostres sacerdots és casat, i jo no hi tinc cap problema. La problemàtica és econòmica. Tenen un sou de 300 euros al mes. Jo com a bisbe en rebo 500. No ens falta res, però és més difícil assegurar l’economia a tota una família. Les Esglésies orientals catòliques sempre hem tingut el doble clergat, cèlibe i casat. Molts dels seminaristes que jo tenia al col·legi grec tenien xicota al lloc d’origen. En aquell temps, només jo tenia internet, i cada vespre em portaven els disquets amb el mail perquè l’enviés a la parella i jo l’endemà rebia les respostes al meu mail, i les tornava a repartir. Si un dia l’Església d’Occident planteja obrir-se, l’experiència de l’Orient ha de comptar”.

Pel que fa a l’accés de la dona als ministeris ordenats, la cosa -ja m’ho semblava a mi- es complica. “No és que hi estigui a favor o en contra, potser no és el moment. Duria a un distanciament amb el món ortodox, que no s’ho planteja. El papa Francesc va crear una comissió per estudiar el diaconat femení. Cal recuperar textos antics on es parla de diaconesses i intentar entendre què feien o què eren”.