Eloïsa Matheu: “Sento la vida a través del so”

“Em poso els cascs, escolto i sento un gran plaer. Sigui en un entorn natural, o també si localitzo una merla en una ciutat. Estic molt concentrada i és com si tingués un silenci, una pau. No ho puc explicar, és un sentiment, una emoció. Abans em preocupava molt si quan gravava hi havia sorolls. Ara ja no. Agraeixo tot el que em ve, no penso en res més, és un moment zen, escoltar i gaudir de la bellesa del so que m’entra pels auriculars. Tanco els ulls i em sento plena de vida, sento la vida a través del so”.

Mirant una foto ets espectador. El so t’introdueix dins. Malgrat el poder de la imatge, és menys immersiva. “Per això la memòria sonora és tan potent. No en som conscients, però fins i tot és més selectiva que la visual, estem molt emborratxats d’imatges, però tenim gravats els sons de quan érem petits, veus, cançons, sorolls del pati de l’escola, el mar... també dins un cargol”.

L’Eloïsa Matheu ha recorregut el món caçant sons. “Cada captura és una aventura. Les baldrigues baleàriques només s’acosten en època de cria i ho fan a les esquerdes dels penya-segats. A Menorca, de nit, a les fosques, vaig haver d’arrossegar-me per entrar en una cova on no cabia dreta, però un cop a dins el so era extraordinari”.

Amb tot això, ha fet guies sonores i té una col·lecció increïble de sons amb mostres a la seva web. “Ara amb el digital es grava molt. Als primers viatges anàvem amb tot l’equipament, la motxilla, en autobús; eren molt complicats i amb molta improvisació, sense internet per preparar-ho, escrivia cartes, esperava contesta, si em donaven permís o no, o arribava allà sense res, però hi havia elements de sort. Ara sembla que tot hagi d’estar molt preparat, molt previst, llogues cotxes, és diferent. A vegades ho enyoro. També costa gravar certes espècies, ja que les poblacions estan minvant”.

“Els paisatges també han canviat. El bosc tropical de Borneo són selves de milions d’anys que van quedar intactes durant les glaciacions que sí que van transformar bona part del planeta. Ara són petites taques de zones protegides envoltades de milers de plantacions de palma. Ho perceps visualment i acústicament també. És l’ecologia acústica: gravar el mateix lloc en diferents èpoques de l’any o amb el pas del temps. Els canvis del paisatge sonor són un reflex de la presència de l’home, del clima, de la relació entre tots els elements, com uns dominen als altres o els fan desaparèixer. Espero que el meu arxiu no sigui testimoni del que ja no hi és. També hi ha la teoria que els animals han evolucionat els seus cants per adaptar-los a les condicions acústiques de la zona on viuen. Si hi ha més vegetació, llavors hi ha molta absorció de l’energia sonora, i els sons greus es transmeten millor i els lents no reverberen ni s’emmascaren”. 

Si a molts ja ens és difícil reconèixer els animals, els ocells, pel seu aspecte visual, fer-ho pel seu so, pel seu cant, demana entrenament. “Per aprendre a identificar visualment hi ha molts cursos, et fan fixar en la silueta, la cua, el bec, les franges. Però a nivell sonor recomano no anar amb algú que en sap i et diu el nom, perquè no fas l’esforç d’escoltar la melodia ni analitzar-la, veure si evoluciona, si fa to ascendent. Per recordar els sons cal una comprensió del que estàs escoltant, no pots voler-ho memoritzar en fred, has de fer una petita descripció: si és agut, greu, musical. Proposo fer un petit dibuix, un sonograma sui generis, un esquema del so”. Un d’aquests tallers serà al setembre al Delta Birding Festival, on també s’escoltaran paisatges sonors de gravacions que va fer-hi als seus inicis i van provocar que es dediqués a això.