Clara Barbal i Pablo Rogero: “Ha sigut un treball que ens ha rebentat l’ànima”

PeriodistaDiumenge, a la cloenda de la novena edició de Mostremp, la Mostra de Cinema Rural al Pallars, es presenta el documental El cost de la fruita, fet literalment a quatre mans per la periodista Clara Barbal (C) i el realitzador Pablo Rogero (P). Aborden la problemàtica dels temporers de la fruita a Lleida i les seves condicions de vida, més enllà de la notícia cíclica que desapareix acabat l’estiu. “C.: Fa mal dir-ho però nosaltres hem patit. Ha sigut un treball que m’ha rebentat l’ànima, és el treball que més m’ha rebentat, perquè és dur que sigui tant a sota de casa meva, no en un altre continent empobrit. A Lleida visc a escassos metres del centre històric, on cada any es repeteixen aquestes situacions. L’estiu del 2018 es definirà al llarg de la nostra existència com l’estiu en què vam trepitjar més fang. Vam fer una immersió molt humana, vam construir una confiança perquè ens expliquessin la seva vida; a mesura que entràvem on viuen aquestes persones se’ns obrien i se’ns obria la història”. “P.: Vam parlar amb molts temporers que no hi apareixen, però que ens van ajudar a entendre la complexitat. També vam contactar amb multinacionals i cadenes fructícoles per gravar com s’hi treballa i donar l’oportunitat que s’expliquessin. Amb més o menys diplomàcia i actitud molt defensiva, tots van dir que no. Ens hauria agradat un mosaic més complet”.

No sortir també és una manera d’explicar-se. “C.: El pagès té la mateixa legitimitat per explicar la seva història que un temporer, però ho veiem més com una necessitat instrumental. Són el boc expiatori d’una problemàtica que s’escapa del seu control, en són més responsables alguns ministres a Madrid. Quan vam parlar amb el Josep Maria no pensàvem que tindria tant de suc, que confessaria que està molt cremat de la situació de la pagesia, però que a ell no el treguis dels seus arbres perquè no sap fer res més”. “P.: Vam entrevistar molta gent que no surt al documental, alcaldes, regidors i treballadors d’afers socials, coneixedors del tema però no protagonistes. En el muntatge vam veure que si trèiem aquestes mirades externes, les històries en primera persona donaven la profunditat que buscàvem. No és un documental sobre els temporers, sinó un documental amb els treballadors de la fruita, inclosos els pagesos”. I amb els fragments poètics de La pell de la frontera llegits pel mateix Francesc Serés.

I traient, van guanyar. “C.: Sí, també èticament. Al provar d’incorporar les intervencions d’experts i administració, hi havia moments que semblava que estigués en dubte el dret d’aquestes persones a viure i treballar en unes condicions dignes. I nosaltres no volíem donar lloc a aquest equívoc. Esclar que un especialista pot dir que la llei d’estrangeria ho complica tot, però el nostre debat no és aquest. Volem mostrar com la gent, amb penes i treballs, vol tirar endavant la seva vida amb dignitat. Primer volíem destapar la gran xarxa d’explotació que pateixen les persones migrades en cada campanya de la fruita. Al final ens vam quedar en una cosa tan senzilla com la supervivència, una història de supervivència dels temporers i la pagesia”.

Amb la seva fràgil estructura, el Pablo i la Clara busquen distribució per a la gran pantalla, festivals, les plataformes a la carta i les televisions. “C.: Alguns ens deien que era una historia molt local, però són 30.000 persones que cada any calen per recollir la fruita que després arriba al supermercat de capital on tu vas a comprar. Per a nosaltres no és una historia local que una persona de la República de Guinea aterri a un municipi del Baix Segre que ni sabia on era perquè el seu objectiu vital és entrar en una universitat europea i després tornar al seu país i exercir la seva professió. Diuen que és local perquè el Segrià i el Baix Segre són un rerepaís i una perifèria que per a molta gent no existeix”. Doncs no soc la primera que diu que no hi ha res més universal que la cosa ultralocal.