Anna Viñas i Douglas Varela: “Als 16 anys ja són vells de moltes coses”

Periodista“Sempre hem treballat el vincle amb els joves. No vaig tenir ganes de tirar la tovallola, la nostra feina tenia més sentit que mai. Però arran del que va passar fa tres anys vam veure la importància de crear noves estratègies d’intervenció”. Llavors l’Anna (A) portava 6 anys com a tècnica de Joventut, i tant per a l’equip municipal com per a la ciutadania de Ripoll va ser un xoc difícil de digerir que els autors dels atemptats fossin joves d’aquesta ciutat. A.: “Es va generar un canvi que potser hauria sorgit igualment, i va aparèixer la figura de l’educador de carrer. A més, érem tot noies i ens vam adonar que un referent masculí també és molt positiu i necessari”. I en Douglas (D) fa aquest rol des del febrer. D.: “Fa 3 anys va ser molt complicat, l’abordatge gens fàcil, però hem de mirar cap endavant i, amb els nostres recursos, buscar l’equilibri entre les ferides i la realitat que tenim ara”. A: “I intentar treure’n alguna cosa de positiu. Al Ripollès s’està valorant un nou model de convivència en què participem per donar la visió de la joventut”.

I és així com en Douglas fa de pont entre les institucions, els serveis i els equipaments que ofereixen, i els adolescents que no tenen consciència que poden accedir-hi. A.: “Amb aquest acostament, el jovent té una figura de referència a qui anar a consultar i es poden fer derivacions cap a diferents recursos”. D.: “Tinc 45 anys, i des dels 18 anys treballo amb joves. Quan m’acosto a un noi o una noia soc jo mateix. Observo les seves característiques, el comportament no verbal i subtil, l’estètica de la persona. Això em facilita molt dirigir-me als seus interessos per connectar, parlar i proposar coses. Ara també repartim mascaretes gratuïtes, i oferir-les és una excusa per a la conversa”. A.: “I xerrant, xerrant s’ha pogut fer una diagnosi per identificar casos en què calen intervencions, o les noves necessitats. La situació actual no ens afavoreix, a nivell d’ocupació juvenil no hi ha ofertes”. D.: “Al nostre servei d’ocupació els ajuden a fer el currículum. Després jo faig un recorregut amb el jove per deixar-lo en diferents llocs. Quan veuen que hi ha algú que els acompanya, van més tranquils i fan aquesta recerca amb més confiança, tot i que aquest any no hi ha respostes satisfactòries. És una època en què a nosaltres també ens està matant haver de dir que no a moltes propostes seves molt engrescadores, com les batalles de galls de rap o un torneig de futbol en què participaven tan descendents de la comunitat àrab i llatina com catalana”. Perquè catalans ho són tots. D.: “Les diferències sempre són a nivell econòmic: hi ha els que estan a les terrasses i els que ocupen espais públics. Però la pista era un espai de consens i es van autoorganitzar tots per demanar millores a l’equipament”.

També han detectat els grups vulnerables. D.: “Nois de 12-14 anys que provenen de famílies desestructurades, de famílies monoparentals, no tenen reconeixement de límits i consumeixen substàncies. Són molt petits per tenir aquests comportaments, però les mares no tenen eines i se les mengen. Les estem ajudant”. D’altra banda, hi ha un col·lectiu que no es deixa veure. A.: “On són les noies? Eren usuàries de serveis que s’han aturat amb el covid, i ara els costa sortir de casa, i volem que també vinguin a fer servir els espais. Tampoc les veiem al carrer”.

La mateix societat que promociona i mitifica la joventut fa que alhora sigui molt difícil ser jove D.: “Els hem convertit en grans clients del consumisme, amb l’oci i la moda, però els costa tenir feina o casa, i amb les xarxes socials pateixen la dictadura de la immediatesa. No hi ha temps per pair. Als 16 anys ja són vells de moltes coses. Se’ls està matant la il·lusió. I això és global, no importa l’origen”. A.: “Per això, quan es queixen, valoro quan també proposen i intenten canviar el que els envolta. Aquesta energia seva m’encanta”.