Agnès Villamor: “L’ingredient més present a la nostra dieta potser és el petroli”

PeriodistaCoincidint amb l’inici del curs, el Museu de Ciències Naturals de Granollers reobre amb la mostra itinerant Què mengem avui? “La idea d’aquesta exposició se’ns va acudir fa 10 anys quan l’Ada Parellada i jo érem a la comissió de menjador de l’AFA de l’escola. En aquell moment no teníem ni els mitjans ni els coneixements per fer-la. Arran de fer coses amb ella, vaig estudiar antropologia. Estudiar les cultures humanes, ja sigui l’alta o la popular, però també com viu una societat, com es generen la violència i els conflictes. Les relacions de submissió i dominació també són cultura. Vaig estar set anys documentant la prostitució, des d’ara a Mesopotàmia. Una altra inquietud meva és tot el que pots saber a partir de la producció d’aliments. L’alimentació no comença al plat, sinó molt abans, quan t’estàs abastint, comprant, plantant el teu hort o caçant. Aquestes eleccions tenen repercussions, ja sigui en la salut, l’economia o bé el medi ambient. Els productes de proximitat tenen conseqüències oposades a la dieta de petroli. Ara l’ingredient més present a la nostra dieta potser és el petroli, per la benzina del transport, per la benzina dels tractors, pels fertilitzants, pels embalatges... El petroli és per tot arreu. I tornar al km 0 està molt bé, però ara, a més a més, hem de tornar a voler cuinar.

»És una de les coses que expliquem a l’exposició. Cada cop hi ha més llibres de cuina però cada cop cuinem menys, i les tècniques s’han anat perdent. Hi ha molts aliments que ja s’adquireixen processats per la indústria i només els has de treure de la nevera i posar-los al microones. O més màquines i robots eficients que ens fan la feina, però hem perdut habilitats i coneixements, i la manera més senzilla d’aprendre a cuinar és al costat d’algú que en sap. A vegades són coses simples que no surten als llibres, com el que em deia l’Ada: «Recull mentre vas cuinant», perquè si després tens tota aquella muntanya de coses per rentar, ja no et ve de gust cuinar.

»Al final l’alimentació també és política. Si tens dret o no a un rosegó de pa, a vegades no ho decideixes tu, sinó que ho decideixen per tu. M’interessen molt els inuits, diuen que el menjar no és una propietat individual sinó que és una propietat col·lectiva i, per tant, que no te la pots quedar només per a tu, s’ha de repartir, i això és bàsic per a la seva supervivència, sobretot al final de l’hivern, quan pot ser que una família s’hagi quedat sense rebost i hagi d’acudir als parents. Aquest principi és sagrat, no es pot transgredir. De fet, quan tornen de caçar, encara que només ho hagi caçat un, s’ha de repartir. I la manera ancestral de menjar és a terra amb pells, ara en uns cartrons. És una de les imatges xocants de l’exposició, una família en un pis convencional occidental amb la cuina de fons, però ells estan menjant la balena a terra sobre uns cartrons.

»Reflexionem sobre les tradicions. Hem reproduït un pijama gegant. Aquestes postres es van inventar al Set Portes quan els marines americans als anys 50 demanaven el Peach Melba de l’Escoffier. Els cambrers i en Paco Parellada no ho entenien bé, i van fer la seva versió afegint-hi gelat, galeta i fruita confitada. Ens pensem que les coses s’han fet igual tota la vida. Bé, tota la vida des del que tu recordes, potser els teus avis ho feien així i tota la vida són només tres generacions. De fet, el pijama va acabar caient en l’oblit per massa calòric. Com també ara està mal vist donar pa amb vi i sucre als nens. Doncs a l’expo també hi ha exemples de la caducitat de les creences.

»Fa només 30 anys a cada casa hi havia una dona que s’ocupava de tot, comprar i cuinar, amb les limitacions de temporada, territori, costums i festivitats. Ara ja no, i per això volem promoure el terme cocuinalitat. Igual que hi ha la comensalitat, on es comparteix l’acte de menjar, volem que tothom que viu en una unitat domèstica col·labori per poder fer aquestes tasques. Que no només es comparteixi la sobretaula, sinó el backstage ”.