Som una societat sobrealimentada
Els experts estan preocupats: cada vegada es destina menys temps al menjar. Es cuina menys a casa i s’opta per fer els àpats a fora i pels plats precuinats. I això, diuen, no és sostenible ni per a la salut ni per al planeta
Malgrat que un terç dels aliments produïts anualment per al consum humà al món no són ingerits per ningú, l’OMS apunta que en els últims 40 anys hem passat del 4% de menors amb excés de pes a més del 18%. L’obesitat infantil és un problema de salut pública a Europa. Espanya tampoc en surt ben parada: les nenes entre 5 i 10 anys són les que pateixen més obesitat i sobrepès, i els nens ocupen la quarta posició. L’obesitat afecta més del 23% de les criatures de famílies amb rendes baixes (-18.000€) i en canvi la xifra cau a menys del 12% en el cas dels fills de famílies amb rendes superiors a 30.000€.
Més dades comparatives. En relació al costum d'anar un o més cops per setmana a un establiment de menjar ràpid, el segueixen un 18,5% de les famílies amb una renda inferior a 18.000 euros a l'any i un 10,7% de les famílies amb rendes superiors a 30.000 euros a l'any. Pel que fa al consum de llaminadures: en mengen diversos cops al dia l'11,5% de les famílies amb rendes inferiors a 18.000 euros a l'any i tot just un 3,9% de les famílies amb rendes superiors als 30.000 euros a l'any.
Problemes associats
Podem estar malnodrits per excés o per defecte d’aliments. La doctora Violeta Moize, dietista clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona, recorda que amb un excés d’ingesta calòrica hi ha sobrepès o obesitat, que impliquen deficiències nutricionals com anèmia o dèficit d’algunes vitamines importants per a la salut, i múltiples malalties associades, com la diabetis, dislipidèmies, hipertensió arterial o malalties cardiovasculars, que van acompanyades d’un augment de la mortalitat per totes aquestes causes. “És evident: l’obesitat no és només un problema de salut individual, també és un problema social i econòmic. Suposa un increment de la despesa sanitària i afecta la productivitat, entre altres coses”, afegeix Geof Rayner, investigador honorari a City, University of London.
Combatre l’obesitat
L’augment de pes de la població està normalitzat. Per al professor Rayner, és important explicar els diferents factors que contribueixen a l’obesitat, perquè s’entengui aquest augment de pes. La legislació també és fonamental: “Necessitem una àmplia gamma de mesures que vagin des de les normes alimentàries escolars fins a la publicitat alimentària”. L’Elena Roura, directora científica de la Fundació Alícia coincideix amb ell: “No pot ser que productes que s’haurien de consumir de forma ocasional siguin tan accessibles i el que és més saludable tingui un cost superior”. En la mateixa línia, Rayner diu que s’hauria de regular la publicitat que fomenta el consum de productes que afavoreixen l’obesitat, i alhora caldria persuadir: “Establir objectius per als components alimentaris amb amenaces legislatives per incompliment”.
Cultures duals
L’anomenada dieta mediterrània era meravellosament sana. Cuina i cultura anaven de bracet, però a mesura que canvien els patrons laborals, hi ha un canvi cap als “aliments de conveniència” –plats preparats totalment o parcialment pel fabricant–, els àpats són més curts, augmenten greixos i sucres a la dieta… Això explica que trobem països amb cultures alimentàries tan fortes com Espanya, Itàlia i Grècia que ara tenen una cultura alimentària dual, una és fruit de la història i l’altra dels canvis socials, inclosos el màrqueting, la publicitat, els aliments processats o el canvi cap a un consum més elevat de carn i greixos. Al mateix temps, les persones gasten menys energia a la feina i creix el temps lliure físicament passiu. “Costa separar aquestes qüestions alimentàries i no alimentàries, perquè també el menjar s’ha convertit en part de la cultura de l’entreteniment en lloc de la cultura familiar més antiga”, conclou Rayner.
Aprendre a menjar
“A menjar se n’aprèn menjant”, assegura la directora científica. Els més joves poden aprendre a l’escola què és una dieta sana i sostenible, però si a casa no hi ha fruita i verdura, no en menjaran. I cal tenir en compte que qui té menys educació té menys assimilada la relació entre alimentació i salut. La malnutrició depèn dels recursos econòmics, de l’educació, l’accessibilitat a la informació o el lloc on vius. Menjar bé és més car que menjar malament però qui sap comprar, aprofita els productes de temporada i té habilitats culinàries pot seguir una alimentació més o menys equilibrada encara que no disposi de molts recursos econòmics. Roura explica que tenim un clima que afavoreix la varietat de fruita i verdura, que es pot aconseguir a bon preu quan és temporada, més fàcilment que en altres llocs del món: “El clima et dona accés a un tipus d’alimentació, però si no la segueixes no t’entra per difusió passiva”.
