Som una societat sobrealimentada
Els experts estan preocupats: cada vegada es destina menys temps al menjar. Es cuina menys a casa i s’opta per fer els àpats a fora i pels plats precuinats. I això, diuen, no és sostenible ni per a la salut ni per al planeta
![L'educació és decisiva per a l'adquisició de bons hàbits en l'alimentació, i per no perdre'ls](https://static1.ara.cat/clip/36b68676-191b-4b68-a2b7-c0514675061a_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg)
Malgrat que un terç dels aliments produïts anualment per al consum humà al món no són ingerits per ningú, l’OMS apunta que en els últims 40 anys hem passat del 4% de menors amb excés de pes a més del 18%. L’obesitat infantil és un problema de salut pública a Europa. Espanya tampoc en surt ben parada: les nenes entre 5 i 10 anys són les que pateixen més obesitat i sobrepès, i els nens ocupen la quarta posició. L’obesitat afecta més del 23% de les criatures de famílies amb rendes baixes (-18.000€) i en canvi la xifra cau a menys del 12% en el cas dels fills de famílies amb rendes superiors a 30.000€.
Més dades comparatives. En relació al costum d'anar un o més cops per setmana a un establiment de menjar ràpid, el segueixen un 18,5% de les famílies amb una renda inferior a 18.000 euros a l'any i un 10,7% de les famílies amb rendes superiors a 30.000 euros a l'any. Pel que fa al consum de llaminadures: en mengen diversos cops al dia l'11,5% de les famílies amb rendes inferiors a 18.000 euros a l'any i tot just un 3,9% de les famílies amb rendes superiors als 30.000 euros a l'any.
Problemes associats
Podem estar malnodrits per excés o per defecte d’aliments. La doctora Violeta Moize, dietista clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona, recorda que amb un excés d’ingesta calòrica hi ha sobrepès o obesitat, que impliquen deficiències nutricionals com anèmia o dèficit d’algunes vitamines importants per a la salut, i múltiples malalties associades, com la diabetis, dislipidèmies, hipertensió arterial o malalties cardiovasculars, que van acompanyades d’un augment de la mortalitat per totes aquestes causes. “És evident: l’obesitat no és només un problema de salut individual, també és un problema social i econòmic. Suposa un increment de la despesa sanitària i afecta la productivitat, entre altres coses”, afegeix Geof Rayner, investigador honorari a City, University of London.
Combatre l’obesitat
L’augment de pes de la població està normalitzat. Per al professor Rayner, és important explicar els diferents factors que contribueixen a l’obesitat, perquè s’entengui aquest augment de pes. La legislació també és fonamental: “Necessitem una àmplia gamma de mesures que vagin des de les normes alimentàries escolars fins a la publicitat alimentària”. L’Elena Roura, directora científica de la Fundació Alícia coincideix amb ell: “No pot ser que productes que s’haurien de consumir de forma ocasional siguin tan accessibles i el que és més saludable tingui un cost superior”. En la mateixa línia, Rayner diu que s’hauria de regular la publicitat que fomenta el consum de productes que afavoreixen l’obesitat, i alhora caldria persuadir: “Establir objectius per als components alimentaris amb amenaces legislatives per incompliment”.
Cultures duals
L’anomenada dieta mediterrània era meravellosament sana. Cuina i cultura anaven de bracet, però a mesura que canvien els patrons laborals, hi ha un canvi cap als “aliments de conveniència” –plats preparats totalment o parcialment pel fabricant–, els àpats són més curts, augmenten greixos i sucres a la dieta… Això explica que trobem països amb cultures alimentàries tan fortes com Espanya, Itàlia i Grècia que ara tenen una cultura alimentària dual, una és fruit de la història i l’altra dels canvis socials, inclosos el màrqueting, la publicitat, els aliments processats o el canvi cap a un consum més elevat de carn i greixos. Al mateix temps, les persones gasten menys energia a la feina i creix el temps lliure físicament passiu. “Costa separar aquestes qüestions alimentàries i no alimentàries, perquè també el menjar s’ha convertit en part de la cultura de l’entreteniment en lloc de la cultura familiar més antiga”, conclou Rayner.
Aprendre a menjar
“A menjar se n’aprèn menjant”, assegura la directora científica. Els més joves poden aprendre a l’escola què és una dieta sana i sostenible, però si a casa no hi ha fruita i verdura, no en menjaran. I cal tenir en compte que qui té menys educació té menys assimilada la relació entre alimentació i salut. La malnutrició depèn dels recursos econòmics, de l’educació, l’accessibilitat a la informació o el lloc on vius. Menjar bé és més car que menjar malament però qui sap comprar, aprofita els productes de temporada i té habilitats culinàries pot seguir una alimentació més o menys equilibrada encara que no disposi de molts recursos econòmics. Roura explica que tenim un clima que afavoreix la varietat de fruita i verdura, que es pot aconseguir a bon preu quan és temporada, més fàcilment que en altres llocs del món: “El clima et dona accés a un tipus d’alimentació, però si no la segueixes no t’entra per difusió passiva”.