Vilanova i la Geltrú i 'L'enigma Verdaguer': “El dimoni és més a prop del que ens pensem”

Vilanova i la GeltrúAbans de l’arribada de l’electricitat, en alguns palaus hi solia haver cornucòpies (miralls de marc ornamentat i daurat, amb espelmes; el mirall escampava la llum de les espelmes: era una manera intel·ligent d’augmentar la il·luminació). No sé si n’hi havia temps enrere, de cornucòpies, al Palau Moja, edifici d’estil neoclàssic situat a la Rambla de Barcelona, on va residir Jacint Verdaguer uns anys, del 1876 al 1891, sota la protecció del marquès de Comillas, director de la Companyia Transatlàntica. Però ara no n’hi ha. Aleshores, ¿com és que se’n veuen al llargmetratge L’enigma Verdaguer? La "trampa" és que no es va rodar al Palau Moja sinó a Can Papiol (Vilanova i la Geltrú), on sí que hi ha força cornucòpies.

El Palau Moja és ple de despatxos i sales de reunions: és la seu de la direcció general de Patrimoni Cultural de la Generalitat. A part del Saló del Vigatà, hi ha pocs espais diàfans. No era còmode rodar-hi. Els localitzadors de L’enigma Verdaguer, dirigits per Lluís Maria Güell, van trobar que el Museu Romàntic Can Papiol el suplantaria molt bé. Així, doncs, tot l’equip del rodatge es va traslladar a Can Papiol. És una casa senyorial que recorda molt la dels marquesos de Comillas de Barcelona. Té, com el Palau Moja, un aire de luxe, que imagino que devia descol·locar força Verdaguer, que venia d’un món humil. És divertida l’escena en què mossèn Cinto, quan arriba per primer cop a Can Papiol (al Palau Moja, en la realitat), deixa la maleta damunt del seu llit, de baldaquí, i una de les serventes (esplèndidament interpretada per Clara Segura) li recrimina haver arribat massa d’hora: no és el que correspon a les persones importants. “No us han dit que fins a les quatre de la tarda no podíeu entrar?” “Sí, però no sabia si...”. “Doncs si us ho han dit no teniu perdó de Déu. Hauríeu de canviar aquest costum tan lleig, el d’arribar als llocs abans d’hora”.

Exorcismes i maçons

Per al rodatge, entre altres espais de Can Papiol, es van utilitzar algunes de les grans sales, la capella –que té una finestra petita que dona a l’habitació dels malalts (i de les parteres); a la capella del Palau Moja, mossèn Cinto hi feia missa cada dia– i la impressionant biblioteca, situada a l’entresol, on es va dur a terme la trobada de Verdaguer amb uns maçons que tractaven d’ajudar-lo.

“El dimoni sempre és més a prop del que ens pensem. No sentiu la seva presència al Palau del negrero? Com és que el marquès de Comillas no té descendència? Creieu que no volen tenir fills? No, sí que ho volen. I per què no en tenen? Segur que molts deuen resar perquè la marquesa es quedi embarassada. Jo reso cada dia, però no ha donat mai resultat, oi?”, diu Verdaguer en aquesta pel·lícula. És un episodi que explica en bona part la seva caiguda als inferns. Veient que s’ha allunyat dels més necessitats, comença a acostar-s’hi de nou, i tot el seu entorn trontolla. També assisteix a pràctiques exorcistes, cosa que, naturalment, no és gens ben vista per l’Església: acaben impedint-li dir missa. Per tot plegat, el marquès de Comillas el farà fora del palau.

“Tossut, vehement i amb una voluntat de servei molt gran”. Així defineix Verdaguer l’actor Ernest Villegas, que fa de mossèn Cinto a L’enigma Verdaguer. “La seva figura m’emociona”, diu Villegas, de la mateixa comarca que Verdaguer, Osona, “la meva petita Toscana”.

“En aquest llargmetratge vam intentar humanitzar el personatge. L’eix argumental són els seus conflictes amb l’Església, amb la família, els seus dubtes personals: per exemple, no tenia clar si era sobretot poeta o sobretot capellà”, recorda Villegas, que m’acompanya en la visita per aquest magnífic casalot situat al rovell de l’ou de Vilanova. “El rodatge va ser complex perquè cada escena la rodàvem dos cops, primer en català i després en castellà”, m’explica l’Ernest. “Si eren escenes llargues, com ara la tensa conversa entre Verdaguer i el bisbe Morgades (Pere Arquillué), per a mi suposava tot un esforç memoritzar ràpidament el castellà, després d’haver-ho fet en català”. D’altra banda, Villegas destaca que “es va fer també un gran esforç per reproduir el vestuari i els complements dels capellans de l’època. Vaig aprendre que les sotanes tenen 33 botons –no es fan servir tots– perquè és l’edat amb què va morir Jesucrist”.

De Verdaguer se’n podria fer una llarga sèrie, que tractés aspectes d’aquest enigmàtic i polièdric personatge que no surten a L’enigma Verdaguer: el Verdaguer alpinista, el Verdaguer dels pobres, el Verdaguer viatger.

Verdaguer és inabastable. Ha estat el poeta més popular de Catalunya. La seva figura passava de mà en mà durant bona part del segle XX a través dels bitllets de 500 pessetes. I el seu enterrament es recorda com un dels més massius que hi ha hagut mai a Barcelona. La pel·lícula planteja la disputa que hi va haver en relació al lloc d’enterrament: si havia de ser a Vallvidrera, com volien la família i els estaments religiosos, o a Barcelona, com desitjava la immensa majoria de la població. Aquest cop va guanyar el poble.