Vilafranca i 'Habitacions tancades': retrat d'una família burgesa

Vilafranca del PenedèsEn tota casa burgesa hi havia, temps enrere, un piano, que tenia la doble funció de moble decoratiu i instrument. La Casa Miró, d’elegant estil modernista, situada al centre de Vilafranca del Penedès, no té un piano, no, sinó tres.

Si mireu Habitacions tancades, minisèrie de dos capítols basada en una extensa novel·la de Care Santos, rodada gairebé íntegrament en aquesta casa –que es fa “passar” per una llar de l’Eixample barceloní–, podreu sentir un dels pianos, interpretat per Josep Colom, que acompanya Uma Ysamat cantant la cançó L’envol, composta per ella mateixa.

Els Miró es dedicaven al comerç dels cereals i a la banca i tenien algunes vinyes, i com tota família burgesa gaudien de la música i de totes les arts. “El nostre pare i el nostre tiet tocaven el piano”, em diuen els germans Joan i Anna Miró, propietaris de Casa Miró –juntament amb altres familiars–, que han obert la casa per a l’ARA (podeu visitar-la en alguna ocasió, especialment quan hi ha activitats sobre el Modernisme a Vilafranca).

“Aquesta casa va ser dissenyada per l’arquitecte Santiago Güell, oncle avi meu”, em diu Lluís Maria Güell, director d’Habitacions tancades, quan caminem pel llarg passadís que enllaça l’espaiosa sala de l’entrada amb el menjador i el jardí interior (al final del qual hi ha una “habitació tancada” que la protagonista obrirà i s’endurà una sorpresa majúscula). Em criden l’atenció els arrambadors que hi ha a banda i banda del passadís. Són de motius florals, i de la meva alçada (i no soc baixet).

Coproducció de TV3 i TVE

Habitacions tancades va ser coproduïda per Diagonal TV, TV3 i TVE. “Crec que un dels motius pels quals va interessar a Madrid (TVE) va ser que allà no van tenir una burgesia emprenedora, que va ser decisiva per a la Revolució Industrial, que va impulsar iniciatives culturals d’envergadura com el Liceu... La sèrie va ser molt seguida al Japó; va guanyar el premi del públic al Tokyo Film Festival”, em comenta el Lluís Maria quan som a l’habitació on mor la mare (a la sèrie). Els mesos abans de morir, ella queda estupefacta pel “terratrèmol” que passa al seu voltant, un món d’aparences i de silencis –i de tant en tant algun crit–, conservador i masclista, el de (la major part de) la burgesia catalana de principis de segle XX. És l’època en què aflora l’anarquisme –que s’endú el seu marit– i es produeixen innovacions que de seguida passaran a formar part de la vida quotidiana, com l’electricitat i el telèfon.

Som ara a l’habitació del matrimoni protagonista de la sèrie. Les parets són de motius modernistes. “Eren de color blanc, però aquest no és un bon color per a les filmacions perquè es menja els personatges, i per això les vam repintar”, em diu el Lluís Maria. La sèrie es va filmar l’any 2015 i la cambra no ha tornat al blanc original. “Rodar en una casa modernista suposa una dificultat afegida, pel valor de tot el que hi ha”, dic. “Sí, sí. Per sort, durant el rodatge no es va fer malbé res. En altres llocs sí que han passat coses. Al monestir de Sant Pau del Camp, a Ciutat Vella, mentre rodàvem Ermessenda es va aixecar una part d’un mosaic. Sempre tenim assegurances que cobreixen els desperfectes”.

“Què et va semblar l’adaptació de la teva novel·la a la minisèrie?”, pregunto a Care Santos, que també ens acompanya. “Molt bé”, em respon. “La majoria de gent vol que estiguis empipada. «Què, t’han respectat la novel·la?», em preguntaven sovint quan es va estrenar, esperant que els digués que no. Doncs sí que la van respectar. El guió, de Pere Riera, va mantenir l’esperit del que jo havia escrit”, em diu la Care. Ella mateixa hi apareix uns instants –emulant Hitchcock–, a la festa de presentació de la casa com a espai de pintura del protagonista (l’obra pictòrica, feta per a la sèrie, és de Francesc Artigau; esplèndida!). “Estava molt aclaparada. Estic acostumada a treballar a casa amb roba de ioga. Havia d’aixecar una copa i brindar. Vam haver de repetir l’escena uns quants cops”, revela Care Santos. Com en tota família vilafranquina de renom, el cava no el tenien pas lluny. A Casa Miró hi ha encara ara, en una petita cava soterrània circular, unes quantes ampolles envellides.

Pugem a les golfes, on el sostre és molt més baix que a la planta baixa i els mobles més senzills, més d’estar per casa. Som sota terrat, i es nota molta més calor. Aquí dalt, per a la sèrie, es va situar l’habitació de la minyona i l’estudi del pintor, el protagonista. “En aquests petits ferros que veus al sostre hi penjaven els tomacons, les botifarres...”, em diu Joan Miró quan som a l’estudi. A la sèrie no es veuen, esclar.

“Cada cop que veig Habitacions tancades em remou coses. Per a mi no és només una història de ficció; hi ha personatges que s’assemblen molt a persones reals que he conegut i estimat”, diu la Care. “A Habitacions tancades la casa juga un paper molt important. Vaig visitar moltes cases modernistes per escriure aquesta història amb detall. La que tenia més al cap era la que va ser de Ramon Casas al passeig de Gràcia de Barcelona. Abans de començar la novel·la, com els que es posen a fer una pel·lícula, jo també busco localitzacions”, explica.