'Verd madur': quan el patrimoni natural i cultural del Pirineu es donen la mà

Vall d'AranJosep Virós, d’infant, estudiava al Seminari de la Seu d’Urgell. El dia que es va assabentar que la seva mare estava greument malalta, desesperat, va decidir anar solet pel port del Cantó fins a Sort, on s’havia desplaçat la seva família des de Llessui per poder estar més a prop del metge. És una distància enorme per fer caminant. Quan ja arribava al poble, tot esbufegant, un pagès li va preguntar: “Ets Virós?” “Sí”, va respondre-li. “No corris, que ta mare ja és morta”.

A Llessui, el poble natal de Josep Virós, advocat, és on passa l’acció de la seva novel·la Verd madur. “Allà sublima la pèrdua de la mare”, sosté Itziar González Virós, arquitecta i neta de Josep Virós. “A Verd madur l’avi fa universals les seves arrels pallareses. La novel·la és un manifest en defensa de la terra, la llengua, la cultura i les tradicions de la seva gent”, diu González Virós, i subratlla que diversos mots del llibre, genuïns del Pallars, van ser recollits al Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll.

“L’avi em llegia fragments del llibre en què està basada la pel·lícula. Jo encara no havia anat mai al Pirineu, però escoltant les seves extraordinàries descripcions del paisatge me l'imaginava perfectament. El primer cop que hi vaig estar vaig comprovar que m’ho havia explicat amb gran precisió”, em diu González Virós, que reivindica la mirada feminista d’aquesta història rural en la qual la protagonista, la Jana, és una dona lliure i amb forts principis morals. La Jana va ser interpretada per la jove actriu francesa Jeanne Valérie, i també hi va intervenir una joveníssima Marta Angelat.

Josep Virós va fer el guió de la pel·lícula, estrenada inicialment en castellà (Siega verde). Va triar Xavier Montsalvatge per a la banda sonora i Antoni Ribas com a assistent de direcció. De Siega verde se’n va fer posteriorment una versió catalana (Verd madur) i italiana (Venere selvaggia). Siega verde es va estrenar a Lleida el desembre del 1960 (abans que a Barcelona i Madrid). Expliquen les cròniques que, a més dels llargs aplaudiments del final, també n’hi va haver durant la projecció.

A l’hora de buscar localitzacions per al film, es va optar per la Vall d’Aran, perquè els desplaçaments amb tot el material cinematogràfic eren més fàcils que al Pallars. A més, a la Vall d’Aran hi ha l’atractiu afegit de les esglésies romàniques. Al Pallars es va rodar l’escena en què els dos protagonistes es banyen nus a l’estany de Sant Maurici, el magnífic mirall dels Encantats. És un document històric per uns quants motius: és del tot inusual que en una pel·lícula espanyola rodada el 1960 hi apareguin personatges nus (encara que la càmera es preocupa de no mostrar-ne els cossos sencers, ni de bon tros; estranyament, l’escena no va ser censurada) i, a més, fa temps que està prohibit banyar-se al llac de Sant Maurici, ja que es troba en un Parc Nacional.

El paisatge és un dels grans protagonistes de Verd madur. El natural, idíl·lic, i el cultural, de cases de pedra i sostres de pissarres, i d’esglesioles romàniques. Les esglésies d’Arties, Bossòst i Salardú van ser platós de rodatge. També es va rodar a Barcelona: la casa principal de la pel·lícula es va reconstruir, peça per peça, als estudis barcelonins Orphea: van viatjar-hi un munt d’estris de la llar cedits per habitants de la Vall d’Aran.

“Vaig llegir Verd madur i em va fascinar el fet que el seu autor, Josep Virós, creés una productora del no-res, juntament amb el joier Amadeu Bagués, per poder fer realitat el seu somni de convertir la novel·la en pel·lícula. Encara em va fascinar més saber com va lluitar per poder fer la pel·lícula en català (va trigar molts anys a obtenir el permís). La perseverança de Virós és admirable”, m’explica Margarida Araya, autora del llibre De 'Siega verde' a 'Verd madur'. Aquesta és la pel·lícula de la seva vida”, afirma. Quant a l’argument, “pot semblar la clàssica i universal història d’amor impossible entre un noi ric i una noia pobra, però va molt més enllà. Ens parla dels costums al Pirineu de principis del segle XX, de les dificultats de la vida al camp, dels hereus i de les pubilles, i també dels sacrificis que es poden arribar a fer per amor”, afegeix Margarida Araya.

Verd madur estava en mal estat i fa uns anys la família va donar aquesta mítica pel·lícula –per a alguns, el primer western català– a la Filmoteca de Catalunya, que la va restaurar.