Tavertet i 'Pa negre': per uns breus minuts d'emoció

Quins reptes han requerit hores i hores d’esforç per assolir-los però aquest esforç ha valgut la pena? La primera escena de la pel·lícula Pa negre –la caiguda d’un cavall, i del carro que arrossega, per un impressionant precipici–m’hi fa reflexionar. És un moment esfereïdor que, tot i que dura uns instants, arribar a filmar-lo, als cingles de Tavertet, va suposar una feinada de por.

Visito el lloc dels fets amb la Isona Passola, productora de Pa negre, que coneix el cinema català amb pèls i senyals: ha estat presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Crec que Tavertet –pàtria dels estius de la infantesa de la Isona– és un dels llogarrets del país que més es mereix el qualificatiu de poble de pessebre. De casetes de pedra, molt arreglades, té encara un cert caràcter rural, tot i que moltes cases són segona residència. És un lloc tranquil·líssim. Hi té a veure el fet que la carretera s’acaba aquí. És un cul-de-sac. No deixeu de visitar-hi l’església romànica!

Tot passejant per Tavertet, la Isona m’explica que van poder fer l’escena del cavall, especialment costosa, perquè aleshores la Generalitat va apostar a fons pel cinema en català. El projecte de la pel·lícula Pa negre, basada en una novel·la d’Emili Teixidor, tenia un plantejament més humil, i el suport de la Generalitat va permetre’ls apujar el llistó. Així, per exemple, van enregistrar aquesta seqüència que ha fet la volta al món amb dues càmeres, per si una fallava. “Recordo el silenci sepulcral de tot l’equip. Quan la grua va deixar anar el cavall –que s’havia anat inflant com un Botero– se’ns va tallar la respiració. Tot caient, el cavall va rebotar contra la paret del cingle, tal com es veu a la pel·lícula, i al cap de pocs segons el soroll va retrunyir per tota la vall”, m’explica. Som ara en una superfície rocosa horitzontal, que acaba amb un estimball de vertigen. En diuen el Morro Blanc. És exactament aquí des d’on van llançar el cavall. “L’Agustí [Villaronga, el director de Pa negre] i jo estàvem sota el cingle, darrere una reixa, per protegir-nos, per si ens anava a parar el cavall al cap, i amb el nas tapat amb un mocador per no sentir la fortor de les seves restes”, recorda la Isona. “El de la caiguda del cavall ha estat un dels dies de rodatge més feliços de la meva vida”, subratlla la Isona Passola, que ha rodat en un munt d’indrets: Tahití, Bulgària, el Marroc... “M’apassiona el començament d’un rodatge, des que surten cap a la destinació els camionarros plens de vestuari, attrezzo... Fins i tot porten rentadores i màquines de cosir, perquè cal rentar i cosir els vestits sovint”, diu. “En cada rodatge, en algun moment, em poso en un lloc d’altura i gaudeixo veient com tothom fa el seu paper, com formiguetes disciplinades. No hi ha anarquia, al contrari del que alguns pensen”, em comenta mentre em fixo en unes petites anelles de ferro enganxades a la roca. “Això no ho vam deixar nosaltres”, em diu la Isona. L’Estrella, agutzil de Tavertet, que va col·laborar en el rodatge –va recollir les restes del cavall–, m’explica que en aquestes anelles s’hi posa un cable amb el qual es practica el que s’anomena la corda fluixa –es camina per damunt la corda, al buit, fent equilibris (lligat amb un arnès, per seguretat)– i també una tirolina.

“L’heu maltractat, el cavall? Com heu fet l’escena del cavall?”. És el primer que ens preguntava tothom als Estats Units, on vam fer una campanya de promoció, quan la pel·lícula havia estat seleccionada per competir als Oscars. Era una euga que havia hagut de ser sacrificada –a causa de la seva salut– i congelada. El cavall viu, el que s’acosta al precipici, però no es llança daltabaix, estava ensinistrat. En estirar-li la cua obria la boca. Amb aquest gest semblava que anés a saltar”, comenta la Isona. 

Una altra escena de Pa negre que també va requerir molta preparació –per unes breus escenes al film– va tenir lloc a la fàbrica tèxtil Can Llanes de Manlleu. “Vaig plorar d’emoció quan vaig sentir el soroll dels telers que vam posar en marxa, que treien un borrissol que s’escampava per l’aire, com si nevés”. Els feien funcionar gent gran, que els havien fet funcionar de veritat anys enrere. També nens, perquè a l’època de la pel·lícula, els primers anys del franquisme, encara hi treballaven menors. Els infants són especialment protagonistes a Pa negre. Els dos principals, Marina Comas i Francesc Colomer, van obtenir sengles premis Goya (la pel·lícula va obtenir un total de 9 premis Goya i 13 premis Gaudí). Els nens parlen molt correctament a Pa negre, amb expressions nostrades (“Ets una truja!”). Als adults, en canvi, se’ls escapa algun castellanisme: “Despedeix-te", “pèsam”, “modos”...). En realitat, penso que això fa els diàlegs més creïbles.

Pa negre també es va rodar en una masia del cor del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, a Mura. És el Mas del Puig de la Bauma. Són 26 les generacions seguides que hi han residit (al segle XIX va estar a punt de trencar-se la cadena: Valentí Puig de la Balma no va tenir fills amb la seva primera esposa, però als seus 70 anys, quan ja havia designat hereu un dels cosins, va tenir un fill –un hereu, doncs– amb la seva segona esposa, i va morir al cap de poc). Si visiteu el Puig de la Bauma viatjareu de seguida a un món rural com els d’abans. Certament, és un encert haver rodat en aquest mas per radiografiar l’asfixiant ambient de postguerra, de silencis i de fam –sí, hi havia fam fins i tot al camp–, on les famílies humils menjaven pa negre i sucre roig, i a la nit s’hi veien gràcies a les espelmes. Tot això ja forma part del passat. ¿Forma també part del passat tenir uns ideals, un dels motors de la pel·lícula? En Ferriol, un dels protagonistes, condemnat a mort, en fa una defensa a ultrança, tot parlant al seu fill. Diu en Ferriol: “La guerra ens ha fet molt mal a tots, però el pitjor de la guerra no és que la gent passi gana, que hagi de fugir o fins i tot que ens matin. El pitjor de la guerra és que ens facin perdre els ideals”.