'Solitud' i la "bellesa feréstega" de la imposant presència del Cadí

AnsovellFa pujada, sí, però en un no res (vint minutets) hi ets. La preciosa caminada d’Ansovell, on cal deixar el cotxe, fins al santuari de la Mare de Déu de Boscalt, situat a tocar de la impressionant barrera muntanyosa del Cadí, és el que se’n diu apta per a totes les edats. No tens temps de cansar-te. De la vista que ofereix tampoc no te'n canses en cap moment. I si mireu a terra, gaudireu, en alguns trams, d’una catifa de pinyes de mides petites, i a l’hivern probablement trepitjareu neu (el santuari és a uns 1.500 metres d’altitud).

Aquest és un indret de pau, allunyat del brogit de la civilització. A les nits clares, mirar els estels és una de les millors activitats que es poden fer. Abans d’arribar al santuari, veig el campanar quadrat de l’església que treu el cap. Datada del segle XIII, aquesta esglesiola va ser incendiada durant la Guerra Civil. Un munt de petites esglésies aïllades del país, com aquesta, van ser saquejades o destrossades durant la guerra.

Em sorprèn que el santuari tingui unes plaques solars i una pila de llenya molt ordenada. “Això vol dir que s’hi viu”, penso. Aquí hi van residir durant la Baixa Edat Mitjana una trentena de frares. Tenien horts, cavalls, conills, gallines, vaques... Podien viure sense haver de desplaçar-se.

Cada mes de setembre en aquest santuari se celebra l’aplec de les marededeus trobades: missa, dinar popular i ball. Els instruments que es toquen són sobretot acordions. Sí, aquesta és terra d’acordionistes. L’aplec és una de les principals escenes de la pel·lícula Solitud (1991), rodada en bona part en aquest indret, a més del Montseny.

És sabut que, en moltes pel·lícules, els llocs del rodatge no es corresponen al que narren. És el cas de Solitud, l’ermita on succeeix l’acció a la novel·la de Caterina Albert (Víctor Català) en què es basa la pel·lícula és molt lluny d’on soc: l’ermita de Santa Caterina, a tocar del mar, al Montgrí, i no pas terra endins, on soc ara, al Parc Natural del Cadí. “Buscàvem una ermita d’una «bellesa feréstega», poc amable. Vam fer una recerca força exhaustiva. Una de les ermites candidates era el santuari de Gresolet, prop de Saldes. Tenia molts punts a favor, però el problema és que les muntanyes hi estan tan a sobre que no era fàcil que la càmera en proporcionés una imatge sencera. Al final ens vam decantar pel Boscalt especialment pel color de la pedra fosca d’aquest santuari, la seva falta d’obertures, i també la presència imposant del Cadí”, m’explica el director de Solitud, Romà Guardiet, que m’acompanya en la visita. “Va ser un rodatge d’una gran duresa. Les pujades per la tartera del Cadí van ser èpiques, sobretot per a l’equip que duia la steadicam”, recorda Guardiet.

“Per desgràcia, la preparació d’aquesta pel·lícula es va haver d’aturar per dificultats de finançament. Fabià Puigserver, director teatral, va tenir-hi una participació molt activa i creativa als inicis. Vaig tenir llargues converses amb ell al cafè del Teatre Lliure de Gràcia. Però quan es va reprendre el projecte ja no estava en condicions de col·laborar-hi”, recorda Romà Guardiet. “Puigserver va fer propostes molt interessants, però algunes del tot impracticables, com per exemple la d’il·luminar un bosc a la nit posant un focus darrere el tronc de cada arbre”, m’explica. “Ara bé, la idea de la cuina de l’ermita amb les parets ennegrides i molt pocs estris a la vista té molt a veure amb les converses que havíem mantingut”, comenta en Romà.

Solitud és una pel·lícula fosca. Un dels pocs elements de blancor que s’hi veuen és la bonica imatge del Cadí emblanquinat per la neu. Hi ha pluja, molta pluja, llargs silencis... per crear l’ambient d’opressió en què es troba la protagonista, la Mila, que, finalment, abandona el seu marit, un autèntic cretí. Decideix emprendre el vol tota sola. A la novel·la, Víctor Català va escriure-ho així: “Sense res més que la roba de l’esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada”.