Reus i 'La ciutat dels prodigis': "No serveixes, no puc imaginar-te amb barba"

ReusLes similituds que hi ha entre el Liceu (Barcelona) i el Teatre Fortuny (Reus) són bastantes. Els dos equipaments van ser construïts per iniciativa de la societat civil. Tot i que el Liceu (de l’any 1847) és més antic que el Teatre Fortuny (de l’any 1882), hi ha elements del seu interior que són ben semblants.

Tret de la breu primera part, que passa a la muntanya, d’on prové el protagonista, l’acció de La ciutat dels prodigis té lloc a la Barcelona que va entre les dues grans exposicions, del 1888 al 1929. Així, si veieu aquesta pel·lícula hi trobareu molts escenaris barcelonins ben coneguts, com ara diversos monuments del Parc de la Ciutadella. I, curiosament, el Teatre Fortuny de Reus, que simula el Liceu. Només els que es fixen en tots els detalls confirmaran que els productors van fer passar gat per llebre: en aquest teatre reusenc els era molt més fàcil rodar-hi que al barceloní.

Visito el Teatre Fortuny –m’encanta que un teatre recordi un gran pintor amb el seu nom!– per conèixer detalls del rodatge de La ciutat dels prodigis en aquesta ciutat. “Estàs assegut en una butaca de l’any 1882”, em diu Josep Margalef, el director del teatre, el meu amfitrió. És una de les butaques de platea. “És força còmoda!”, penso en veu alta. El teatre conserva molts altres elements originals de l’època en què es va construir, com el preciós teló de boca.

“Pugem a l’escenari”, em proposa el Josep. Quan hi soc, tinc la sensació de trobar-me en un espai immens. Té un centenar de metres quadrats, els mateixos que el pati de butaques. “Fixa’t que l’escenari no és del tot horitzontal, sinó que va pujant a mesura que s’allunya de platea: així, els espectadors poden veure els peus dels ballarins”, subratlla el Josep. Té anotat en un full de calendari que ja ha quedat antic unes notes escrites a mà de la història del teatre i de l’argument de La ciutat dels prodigis, que segueix la novel·la homònima d’Eduardo Mendoza, però no les mira: s'ho sap tot de memòria. Com els actors.  

El càsting

“Quan es va saber que es buscaven extres per al rodatge de La ciutat dels prodigis, de seguida va córrer la veu i es van cobrir les places ràpidament”, em diu Montserrat Giralt, de l’Oficina de Turisme de Reus, que també m’acompanya. “No volien figurants amb tatuatges, ni pírcings. «Encara que et treguis els pírcings per a la pel·li, no pots participar-hi, ja que es veurà la marca», els deien”, recorda la Montserrat. “Els homes, cabell curt i barba. «Ja em sortirà la barba», deien alguns, amb moltes ganes de formar part dels extres, ja que ja se sabia que el rodatge es faria força més endavant. «No et pots apuntar, no puc imaginar-te amb barba», els responien. Les senyores no podien anar amb els cabells tenyits ni curts. Jo tenia els cabells vermells i curts, o sigui que ja vaig quedar descartada. Però vaig treballar per a la pel·li; vaig ser la responsable del càsting”, em diu la Montserrat.

Els figurants de La ciutat dels prodigis es van vestir d’època a La Palma, un teatre a l’aire lliure, construït a principi del segle XX, situat una mica més amunt del Teatre Fortuny, i van baixar fins al teatre disfressats. “Hi anem, a La Palma?”, proposo a la Montserrat. “Som-hi!” Pugem a pas ràpid pel carrer Ample, que quan va fer-se devia ser-ho, d’ample, però ara ja no ho és gaire, si més no si ho comparem amb algunes de les grans avingudes de Reus. El carrer Ample enllaça amb un dels principals eixos de vianants, que passa per la plaça Prim, on hi ha el Teatre Fortuny, i més avall, la plaça Mercadal, on hi ha, entre altres monuments, la Casa Navàs. Els seus propietaris, Joaquim Navàs i Pepa Blasco, van encarregar el projecte a Domènech i Montaner, que va fer una de les grans joies modernistes del país.