La Pedrera i 'El reportero': Nicholson, Schneider... i Joan Gaspart

La Casa Milà, més coneguda com la Pedrera (1906-1912), projectada per Antoni Gaudí en la seva plenitud professional, quan tenia 54 anys, va superar amb escreix l’alçada i el volum permesos a l’Eixample per les ordenances municipals de l’època. Una comissió va examinar in situ les il·legalitats de Gaudí i va obrir un expedient a l’arquitecte i a la propietat. L’Ajuntament va amenaçar amb una multa elevada si no s’enderrocaven els pisos “de més”. Al final tot es va resoldre al reconèixer el caràcter de monument excepcional de l’edifici, que avui és Patrimoni de la Humanitat.

Visito el terrat, un espai, doncs, inicialment “prohibit” i ara a l’estiu un dels més freqüentats de l’edifici, també a les nits, quan s’hi fa música. Els assistents a les vetllades musicals seuen a les escales que uneixen els diferents desnivells del terrat –que és el sostre de les golfes, creat a base d’arcs.

No hi ha cap element superflu en aquest terrat on és difícil trobar una línia recta. Tot tenia, quan va fer-se, una funció: l’accés a la terrassa, la ventilació o la sortida de fums (que ara ja no es fa servir). Tot dissenyat a consciència. Els diferents elements es van modelar primer en maquetes de guix i, quan Gaudí hi va donar el vistiplau, es van copiar a mida real.

No hi ha dubte que Gaudí va prestar una atenció especial al terrat al projectar la que seria la seva última obra civil. A diferència de la majoria d’arquitectes de l’època, que donaven molt poca importància a aquest espai, Gaudí considerava que el terrat atorgava a l’edifici una forta personalitat.

“Michelangelo Antonioni, el director d’El reportero, va escollir Barcelona per a una part important del rodatge. Hi apareix el telefèric del port i sobretot edificis dissenyats per Gaudí, com el Palau Güell i la Pedrera. Antonioni sentia fascinació per Gaudí. El terrat de la Pedrera, on se citen els dos principals actors protagonistes, interpretats pel nord-americà Jack Nicholson i la francesa Maria Schneider, no es visitava, als anys 70, quan es va fer la pel·lícula”, em comenta Sílvia Vilarroya, tècnica de cultura de la Fundació Catalunya la Pedrera, que m’acompanya. La Sílvia em recorda que en aquest terrat també hi han passejat Vicky (Rebecca Hall), Cristina (Scarlett Johansson) i Judy (Patricia Clarkson) a Vicky, Cristina, Barcelona, dirigida per Woody Allen.

Un periodista decideix fer-se passar per una altra persona, morta de manera sobtada. Aquest és el motor argumental d’El reportero, pel·lícula d’intriga i road movie. Els productors no van estalviar recursos per a les localitzacions, i van viatjar a uns quants indrets –de la península Ibèrica també van visitar Almeria–. Alguns són reconeixibles, d’altres no. La Pedrera es reconeix a l’instant. Us sorprendrà una cosa: la façana bruta. Encara no era un reclam turístic i no s'havia restaurat. La càmera, a més, no esquiva uns llençols i unes samarretes estesos al mateix terrat. Encara hi vivien veïns. També s’hi viu actualment, però, esclar, avui seria impensable tenir roba estesa en aquesta joia del Modernisme. 

També us sorprendrà trobar-hi un jove Joan Gaspart fent d’actor. Rep Maria Schneider a l’entrada de l’hotel. “Maria Schneider havia protagonitzat feia pocs anys L’últim tango a París. Era un mite eròtic i em va impressionar atendre-la a la pel·lícula”, em comenta Joan Gaspart. El motiu d’aquesta breu aparició a El reportero de qui ha estat president del Barça és que aleshores ell era el director de l’Hotel Oriente, situat a la Rambla, i també hi residia. “I els actors de la pel·lícula s’allotjaven en aquest hotel?”, li pregunto. “No, no”, em respon. “Per actuar vaig haver de demanar el vestit de recepcionista. «No sé si cal que porti pantalons», vaig suggerir al director, l’Antonioni. «De darrere el taulell de recepció no es veuran», li vaig argumentar. «Sí, sí, els pantalons també els has de dur, t’has de creure el personatge», em va respondre”, explica Gaspart. I tot seguit s’anima a narrar la seva participació en una altra pel·lícula, en aquest cas amb un paper més llarg, Terra de canons, d’Antoni Ribas. “Li vaig dir a en Ribas que jo preferia no memoritzar el paper que m’havia assignat, el fotògraf d’una boda, sinó que improvisaria. No vam haver de repetir cap vegada! Però no tinc vocació d’actor”, subratlla abans que jo li pregunti. “Jo em dedico als hotels, al Barça i a la família”.