Mirambel i "Terra i llibertat": la vaga que va sacsejar el rodatge perquè tots els extres mengessin bé

MirambelExtres i actors professionals (Icíar Bollaín, Rosana Pastor... entre d’altres) tenien la mateixa consideració per al director de Terra i llibertat (1995), el britànic Ken Loach. Però a l’inici del que van ser dos mesos d’intens rodatge, als primers els donaven un entrepà i fruita i als altres un dinar com Déu mana. Fins que els professionals es van plantar. “Quina contradicció: estem fent una pel·lícula que reivindica la igualtat! Si no rebem tots el mateix tracte amb el menjar, anem a la vaga”, van argumentar.

Aquest episodi, que es va resoldre satisfactòriament, és recordat encara avui per uns quants dels veïns de Mirambel que van participar en aquest film. També hi és recordat Ken Loach, a Mirambel, amb un passeig (en realitat és un carrer de poques cases, sense cap atractiu).   

Així que arribo a Mirambel el primer que veig és un gran cartell que diu que forma part dels “pueblos más bonitos de España”. Aquesta és una etiqueta que no m’acaba de fer el pes. Millor deixar al criteri de cadascú si un poble és bell o no, i no a una associació. Malgrat tot, trobo que és una marca que es pot perdre... si el poble que la té deixa de ser, pel motiu que sigui, bonic.

Mirambel va gaudir de períodes especialment dolços. A l’època medieval era una població ben protegida, completament encerclada per muralles. A mitjan segle XIX havia arribat a tenir 950 habitants (avui en té poc més d’un centenar). El turisme podria proporcionar-li una oportunitat per renéixer.

Tot passejant-hi, em sorprèn la combinació de palaus nobiliaris i cases senyorials amb altres de ben populars. M’acompanya Ascensión Guimerá. Quan es va rodar Terra i llibertat, ella regentava, amb la seva família, la Fonda Guimerá, on menjaven bona part dels participants. “Van ser com unes festes, però, esclar, nosaltres érem els que menys les disfrutàvem. Mirambel ja havia acollit abans un rodatge, el de la pel·lícula Clase media, que va ser més aviat discret. Terra i llibertat va revolucionar el poble”, m’explica.

“Recordo que Ken Loach donava als actors molt de marge per a la improvisació; no volia que memoritzessin el que havien de dir, sinó que actuessin espontàniament, d’acord amb unes poques directrius”, diu l’Ascensión quan som en un carrer on hi ha construccions amb parets de tàpia (de terra pastada), un sistema ben ancestral (i sostenible). És en aquest lloc, la calle Nueva, també coneguda com la calle del Ángel, on, a la pel·lícula, la milícia ataca el poble i es produeix el primer tiroteig.

Tot seguit visitem l’església, que també apareix a la pel·lícula. Hi entrem i fem silenci: hi diu missa un mossèn d’origen africà que parla un castellà força correcte. Una desena de persones grans es troben distribuïdes pels bancs del temple per parelles o soles. A tocar de l’església hi ha l’anomenat Huerto del Secretario, on a Terra i llibertat afusellen el mossèn.

“A la meva mare la vaig portar un dia a veure el rodatge i em va dir que no volia tornar-hi més”, em diu l’Ascensión. “Amb la filmació la gent gran del poble ho va passar regular –però amb la seva expressió em diu malament–: els suposava reviure una situació en què van patir molt”.

M’acomiado de l’Ascensión després d’haver recorregut tot el poble –és petitet i, sí, és bonic–. Abans, però, m’explica aquesta anècdota: Terra i llibertat va ser escollida per competir a la secció oficial del Festival de Canes del 1995. Després de presentar-la, Ken Loach va marxar de Canes: ja havia fet la feina. Quan, a través dels seus col·laboradors, va saber que estava entre les favorites per endur-se la Palma d’Or, va comprar un bitllet d’avió per tornar a França. “No cal que vinguis. Ha guanyat Underground, d’Emir Kusturica”, van dir-li per telèfon quan ja era dins l’avió. Va poder convèncer el comandant que el deixés baixar.

Armes rudimentàries al front d’Aragó

Terra i llibertat és un film sobre la Guerra Civil Espanyola que posa el focus en un grup de milicians del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) que combaten al front d’Aragó, amb armes d’allò més rudimentàries.

El film es va rodar a Mirambel i també a Barcelona i a Liverpool. Val la pena visitar dos altres llocs propers a Mirambel que tenen relació amb la pel·lícula: Cantavieja –on estava instal·lat bona part de l’equip del rodatge (és magnífica la gran plaça porticada)– i Morella –on es va filmar el tràgic desenllaç (el castell, situat al capdamunt, és de visita imprescindible)–.