Manresa i 'Plácido': "Per què no treuen els llums de Nadal aquest any?"

ManresaEl gener del 1961, a Manresa no van treure els llums de Nadal dels carrers. Ni al febrer, ni al març... “¿Com és que no se’ls emporten aquest any?”, es preguntaven molts manresans. Al març van saber-ne el motiu: s’hi va rodar una pel·lícula ambientada en les festes de Nadal, dirigida per Luis García Berlanga. El president del Centre d’Estudis del Bages, Francesc Comas, tenia 9 anys però ho recorda bé. Vivia a la plaça Sant Domènec, que va ser un dels escenaris de Plácido. “Mentre rodaven ens feien tancar els porticons perquè no volien que es veiés gent mirant des de les finestres. Tampoc podíem sortir als balcons”, recorda.

La família protagonista també vivia (en la ficció) a la plaça Sant Domènec, concretament als lavabos públics, que encara hi són, al costat del Teatre Conservatori. És una parella que es prepara per celebrar la nit de Nadal, i l’home participa en la campanya per acollir un pobre a casa. Plácido, el pare de família, interpretat per Cassen, porta un pobre i un ric en un motocarro, un mitjà de transició entre el carro i la furgoneta que als anys 60 era força emprat per petits transportistes. El motocarro du una gran estrella d’Orient i un megàfon i recorre la nit de Nadal els carrers d’una ciutat espanyola –en cap moment es diu que és Manresa– anunciant la campanya.

“Toda la ciudad debe sumarse a nuestra campaña 'Cene con un pobre'. Que por una noche seamos todos hermanos, que por una noche los duros de corazón sean generosos”. La campanya de caritat és el motor de Plácido, una clara crítica a la hipocresia de convidar un pobre la nit de Nadal i desentendre's la resta de l’any (fins i tot la mateixa nit de Nadal) dels seus problemes reals. El títol havia de ser Siente a un pobre a su mesa, però oficialment no hi podia haver pobres a Espanya!

Amb en Francesc Comas faig una passejada per la Manresa de Plácido. Hi ha llocs que no han canviat gaire, o gens. Em du a una zona en què temps enrere hi havia habitatges humils, sota la roca. De seguida identifico que és un escenari de la pel·lícula. I està pràcticament igual. L’única diferència és que ara tenen les portes i les finestres tapiades. El canvi més destacat el trobo a la Plana de l’Om. No només ha canviat el nom (durant el franquisme es deia Plaza del General Mola), sinó que hi ha tornat l’om, signe de la llibertat. Aquest arbre va morir durant la guerra i no se’n va replantar un de nou fins a l’arribada de la democràcia. D’altra banda, la sala de ball del Casino, on es va rodar l’escena en què a les famílies els assignen un ancià d’un asil o un pobre del carrer, ha canviat d’ús: ara és un centre cultural, una biblioteca i una sala d’exposicions.

Som ara a la Plaça Major, rovell de l’ou de Manresa: hi té la seu l’Ajuntament (segle XVIII) i s’hi celebra el mercat els dissabtes –des de l’època medieval!–. Descendim per la baixada de la Mare de Déu del Pòpul, on a mig camí neix el carrer del Balç, cobert, sota antigues cases, que transporta a l’època medieval. Durant molts anys el desnivell se superava mitjançant graons de poca alçada. Però un dia del 1966 va arribar Franco. Després d’una recepció a l’Ajuntament, havia d’anar a la Seu per celebrar un Te Deum. I uns dies abans es van fer obres en aquesta baixada: es va aplanar perquè pogués circular-hi el dictador en cotxe. L’Ajuntament va dir que les obres no s’havien fet per a aquella ocasió, però el cas és que Franco va passar-hi amb cotxe. A la pel·lícula, el motocarro hi passa –encara era de graons– duent una persona pobra que ha mort mentre celebrava el sopar de Nadal. L’escena es va filmar de les 2 a les 6 de la matinada.

Des del Parc de la Seu, joia patrimonial de Manresa, veiem l’estació, escenari de Plácido: hi arriben els artistes i són rebuts amb entusiasme. Per crear sensació hivernal van fer anar un ventilador molt gros. Veient voleiar els cabells dels artistes és més fàcil imaginar-se que fa fred. També veiem el pont medieval més antic de Manresa, sobre el riu Cardener –que s’ha salvat d’inundacions i d’algunes guerres– i la Cova de Sant Ignasi. I als nostres peus, a prop de la Cova, un carrer que temps enrere era el torrent de Sant Ignasi. A la pel·lícula, la comitiva d’artistes puja pel torrent, acompanyada per la banda municipal dirigida per Joan Camp, pare del músic Manel Camp. Sí, molts manresans es van abocar en el rodatge. Però, esclar, quan van veure el plantejament i el resultat, no els va fer gaire gràcia, ja que mostra una població sense colors, una “ciudad de provincias” decadent i sense tremp.