'L'última frontera': la tragèdia de Benjamin a Portbou, la tragèdia d'Europa
La pel·lícula de Manuel Cussó-Ferrer narra els últims dies de la vida del filòsof alemany d’origen jueu Walter Benjamin.
PortbouRecomano ferventment fer el camí de ronda de la Costa Vermella. Walter Benjamin va recórrer el magnífic tram de Banyuls fins a Portbou, tot i que aleshores el camí estava més desdibuixat, i no el va fer pas per gaudi. Lisa Fittko, que el va acompanyar, ho explica al llibre La meva travessia dels Pirineus. L’últim camí de Walter Benjamin. “El nostre camí, la Ruta Líster –que els contrabandistes feien servir de temps immemorials–, estava situat més avall de la carretera, amagat pels sortints rocosos, de manera que quedava fora de la vista dels guardes fronterers francesos que patrullaven a dalt. Això no obstant, en alguns llocs totes dues vies s’acostaven perillosament i havíem d’anar amb compte de no fer gens de soroll”. Fittko descriu Benjamin com un home “extravagant”: “Té un pensament d’allò més transparent, una força interior invencible, i és maldestre com no n’hi ha gaires”. L’intel·lectual alemany d’origen jueu, fill d’un antiquari i marxant d’art, va fer aquesta ruta, amb una maleta, on duia el passaport, un rellotge de butxaca, unes fotos de carnet, una pipa de fumar, alguns bitllets i un manuscrit –“És més important que jo mateix”, va dir–. El manuscrit, però, mai no ha aparegut. Tot el contingut de la maleta va desaparèixer en una inundació al jutjat de Figueres.
En alguns punts del camí de ronda es guanya molta alçada, i hi ha excel·lents panoràmiques de Portbou. L’estació internacional n’és la gran protagonista. Tot i que és clau per a mercaderies, és poc utilitzada per passatgers des que l’AVE passa per la Jonquera i no hi ha Talgos. Hi havien arribat a treballar un miler de persones!
El descens brutal de l’activitat a l’estació i a la duana ha fet perdre vitalitat a aquest poble fronterer. Decadent i desdentegat –hi ha unes quantes cases enrunades–, sembla, però, que d’un temps ençà recupera el tremp cultural. Hi passejo acompanyat de Pilar Parcerisas, escriptora i crítica d’art i impulsora d’unes quantes iniciatives culturals. És coautora del guió de L’última frontera, amb Manuel Cussó-Ferrer, el motiu que m’ha portat avui a Portbou. Aquest és un bon film sobre la dura ruta a peu que va fer Benjamin fins a Portbou, que conté flashbacks que expliquen elements biogràfics i de pensament del filòsof, i una entrevista a Jean Selz, traductor de Benjamin. El protagonista, el que fa de Benjamin, és Quim Lecina, que quan es va rodar tenia 48 anys, la mateixa edat de Benjamin quan va morir.
Un dels punts imprescindibles de la ruta Benjamin a Portbou és la fonda Francia, on tristament es va suïcidar, suposadament amb una sobredosi de morfina. Benjamin fugia dels nazis camí dels Estats Units, i en assabentar-se que havia de ser repatriat, es va enfonsar. “En una situació sense sortida, no tinc altra elecció que posar aquí punt final”, va deixar escrit.
Som davant d’aquesta antiga fonda, ara edifici d’habitatges. Em fixo en la placa de la façana, que conté breus textos en castellà i català: “En esta casa vivió y murió Walter Benjamín”. “Tot el coneixement humà pren forma d’interpretació. W.B., 1892-1940”. I unes ulleres rodones –estil John Lennon–, les que duia Benjamin. El nom del filòsof amb accent? Es tracta d’una falta menor. Fa més mal als ulls una altra falta que trobo ben a prop: “Carrer de l’Esgléssia”.
A tocar de l’antiga fonda Francia hi ha un passatge, petitíssim, que ha estat batejat amb el nom de Walter Benjamin. “Tenim el projecte de posar-hi uns miralls que reflecteixin el cel”, revela la Pilar.
Tot seguit anem cap al cementiri, situat a certa distància del nucli del poble, a l’anomenada punta del Caixol. Prop de l’entrada hi ha la instal·lació principal del Memorial Passatges, dedicat a Benjamin. És obra de l’israelià Dani Karavan. Baixem pels 87 graons que té, que porten cap al mar. El primer tram és cobert, però després no, i gaudim de nou del paisatge. Tenim davant part del camí que va fer Benjamin fins a Portbou. A la carena veiem la “caseta dels alemanys”, que els permetia vigilar a banda i banda.
Tot seguit entrem al cementiri, on és enterrat Benjamin. Inicialment era privat, dels maçons. Fins a finals del segle XIX, els difunts de Portbou els portaven a enterrar a Colera, amb barca –el mitjà de comunicació més eficaç– fins a la platja dels Morts. Un accident a la construcció d’un túnel a sota de l’estació de Portbou va causar un munt de morts, i es van veure obligats a fer el cementiri en aquesta població.
“Quan vam fer la pel·lícula, vaig fullejar tots els llibres d’òbits de l’església, i no vaig trobar res de Benjamin”, em diu la Pilar. “¿No se sabia on estava enterrat?” “Sí, està enterrat a l’ossari, però el que no se sabia és que els primers cinc anys havia estat en aquest nínxol. Vine, vine...” I em condueix fins a uns nínxols construïts al pati que separava el cementiri catòlic del maçó. “És aquí on va estar enterrat. Ho vaig saber perquè vaig trobar uns documents escrits a mà pel mossèn del poble, i hi havia el nom de «Benjamin Walter» –es pensaven que Benjamin era el nom– i el dibuix d’aquests nous nínxols construïts durant la Guerra Civil. De tota manera, com et deia, Benjamin va estar enterrat aquí només els primers cinc anys, els que va pagar el nínxol, ell mateix, amb els diners que duia. El 1945, quan hi havia molts morts per enterrar a causa del final de la Guerra Mundial, les seves despulles van anar a l’ossari”.
La tragèdia de Benjamin en una època molt fosca, l’any 1940, en plena Segona Guerra Mundial, als inicis del franquisme, és també la tragèdia d’una Europa enfrontada. Se n’ha refet, el Vell Continent? S’han forjat llaços entre uns quants països europeus, però en molts casos són encara dèbils.