L’estiueig sense horaris, el de platja
Lloret de Mar
Tan menystingudes durant segles i tan apreciades al llarg de la darrera centúria. Parlo de les platges, l’imant del turisme del nostre litoral. Avui soc a Lloret de Mar, on la construcció ha fet lamentables destrosses al paisatge, i em sorprèn veure platges i cales verges i sense aglomeracions. Com la cala sa Boadella, de sorra gruixuda, situada en una zona de pins inaccessible amb cotxe. És un paradís no pas lluny de la gran concentració urbanística de Lloret. A sa Boadella s’han filmat escenes d’unes quantes pel·lícules, com ara Sahara o la recent Uncharted.
Una mica més avall, a la cala Sant Francesc, pertanyent al municipi veí de Blanes, s’hi van rodar imatges de Libertad (2021), per bé que bona part de l’acció del film succeeix a Lloret. Libertad versa sobre l’estiueig de platja. Dels diferents entorns on s’estiueja –per cert, és curiós que tan sols estiu i hivern hagin generat un verb (estiuejar i hivernar); en canvi, les altres dues estacions no: ningú primavereja ni tardoreja–, la platja és el lloc més característic. A l’estiueig de platja s’esfumen els horaris i bona part de les preocupacions. Se suposa que la família estiuejant de la pel·lícula no té preocupacions econòmiques. Així, per exemple, la seva torre té el mar a prop, però per refrescar-se tenen, per descomptat, una piscina, i no pas petita. És precisament al seu voltant –et treuen la calor de cop les imatges refrescants, de l’estil de les pintades per Hockney– on se celebra una festa de final d’estiu, d’homenatge a l’àvia, que esdevé una catarsi.
A més de la piscina, altres protagonistes de Libertad són l’àvia que té un Alzheimer bastant avançat –cosa que no li impedeix tocar el piano de meravella–; la filla de 15 anys de Rosana, la dona colombiana que cuida l’àvia, i la Nora, la neta de l’àvia, també de 15 anys. Les dues es fan amigues ràpidament. La Nora viurà un estiu molt especial, de descoberta, ple de llibertat.
Libertad és l'opera prima de Clara Roquet. Al seu primer curtmertratge, El adiós, radiografiava una cuidadora boliviana al llarg de la jornada en què té lloc el funeral de la dona a la qual ha assistit durant anys. “Vaig trobar-hi el germen del que seria el meu primer llargmetratge: la història dels retrobaments, i de com els fills d’aquelles cuidadores, a l’haver passat tant de temps lluny d’elles, deixaven de veure-les com a mares. I em vaig decidir a escriure sobre aquest tema”, explica Clara Roquet. “El relat havia de tractar del retrobament entre una adolescent i la seva mare. Però jo no aconseguia trobar el to. Paral·lelament, estava treballant en un altre guió que tampoc no acabava de funcionar: la història de l’últim estiu que la Nora, també adolescent, passa amb la seva família. I amb la trobada entre la Nora i la Libertad, dues adolescents d’universos molt diferents, les peces van encaixar”, diu la Clara. “Jo soc el personatge de la Nora, una noia que, al llarg de la pel·lícula, pren consciència dels seus privilegis”, afegeix.
Libertad és un film de contrastos. La família de la cuidadora i la de la casa no tenen res a veure. I el dia que, per casualitat, la cuidadora i la dona de la casa duen el mateix vestit, de mercadillo –tirants, blanc, amb dibuixos de grans fulles ocres–, una de les dues (la dona de la casa, esclar) corre a canviar-se’l. La pel·lícula mostra també els contrastos de Lloret de Mar, dissortadament més conegut pel bullici que per les cales. Durant la hibernació, aquest municipi de la Selva marítima té prop de 40.000 habitants. I durant l’estiueig, uns 80.000. “Ens van fer mal les paraules de Montserrat Tura, quan era consellera de la Generalitat, que va posar Lloret com a exemple de turisme de borratxera”, em comenta la Mònica Danés, tècnica de Lloret Film Office. Amb la Mònica recorro els diferents espais de Lloret que apareixen a Libertad.
Passegem per l’avinguda Just Marlès –la riera, per als lloretencs: sí, coberta des de fa molts anys, una riera continua passant per sota–. Aquest carrer que desemboca al mar, i que du el nom d’un capità mercant i promotor del Sindicat de Turisme de Lloret, és l’artèria principal de l’oci nocturn i un dels escenaris de Libertad. La Mònica m’explica que quan arriba a treballar cada dia, des d’Arenys de Mar, molt d’hora, sovint encara hi ha grups que vagaregen per la riera sense haver dormit. Tot seguit em convida a conèixer uns quants elements patrimonials de Lloret: cases d’indianos (en una de les quals hi ha el Museu del Mar), el cementiri modernista i els Jardins de Santa Clotilde, tresor noucentista dissenyat per Nicolau Rubió i Tudurí. Fa poc s’hi va rodar part de La casa del dragón, preqüela de Joc de trons. Aquests jardins reben uns 100.000 visitants l’any, una xifra que podria créixer per l’afluència de fans de La casa del dragón. Potser el turisme cinematogràfic i cultural anirà guanyant terreny a Lloret en detriment del turisme de borratxera.