'La febre d'or': canelobres i barrets de copa a Valls

VallsEls extres o figurants són peces clau en moltes pel·lícules. N’hi ha de molt motivats. Un empresari de Saragossa es llevava molt i molt d’hora cada dia per anar a Valls a fer d’extra de La febre d’or i tornava a dormir a casa seva. Dirigida per Gonzalo Herralde, aquesta pel·lícula està basada en la novel·la de Narcís Oller (s’explica que quan l'escriptor català es va assabentar que Émile Zola escrivia una obra similar, L’argent, la va acabar a correcuita). Com a nota negativa del film, la llargada excessiva. I com a nota positiva, la magnífica ambientació: barrets de copa i canelobres amb espelmes per tenir llum a la nit (l’electricitat estava a punt d’arribar), que transporten molt bé l’espectador a l’època dels fets que narra, els anys 80 del segle XIX.

“Jo feia bulto... Vull dir, feia gruix” en una sessió d’accionistes, molt tensa, que es va rodar al saló de plens de l’ajuntament de Valls”, m’explica en Jordi París, director del Museu de Valls. Som ara en aquest saló de plens, el cor de l’ajuntament, edifici de finals del XIX, la mateixa època del campanar d’aquest municipi (el més alt de Catalunya, si no tenim en compte les torres de la Sagrada Família). Des del saló sortim a la plaça del Blat, el rovell de l’ou de Valls, històricament lloc d’intercanvi (els jornalers acudien per oferir-s’hi), on se citen regularment les dues colles castelleres. En aquesta plaça es va filmar l’arribada del protagonista, l’home de negocis (interpretat per Fernando Guillén), amb un carruatge a l’esmentat saló de plens (que al film és una sala de reunions i prou). En aquesta escena de la pel·lícula plou, però el dia que es va rodar, no. És un clàssic del cinema: no hi ha res com una mànega gruixuda que escampa aigua. Fernando Guillén va haver de repetir l’acció unes quantes vegades, i el seu assistent mirava d’anar-lo assecant com podia.

Tot seguit, amb un cop de cotxe, anem fins a l’anomenat Bosc de Valls, situat al peu de la serralada de Miramar, on hi ha casalots impressionants. Té nom de bosc però no és una zona gaire arbrada. Era un lloc d’estiueig dels vallencs benestants, com ara Narcís Oller. Curiós estiuejar a escassos quilòmetres del lloc de residència!

En una de les mansions, anomenada Bosc de Peixets (o Quinta Buenavista), es va rodar part de La febre d’or. “Jo us prometo que abans d’un any arribarà a aquesta ciutat la primera locomotora, i amb ella tot un carregament de futur i riquesa”, diu l’home de negocis protagonista de la història, en una escena filmada en un preciós teatret del Bosc de Peixets. I, tot seguit, es desploma: caurà greument malalt. A més, està arruïnat perquè la iniciativa de construir una línia ferroviària no ha sigut pas un bon negoci, al contrari.

“El promotor real de la línia Valls-Vilanova-Barcelona, l’indià Francesc Gumà, va invertir-hi una fortuna. Però ell no es va arruïnar”, subratlla en Jordi París. “A Valls, el tren no hi va portar gaire progrés”, diu. “Ah no?” “No, coincideix amb un període de forta conflictivitat social. I poc després arriba la fil·loxera”, comenta mentre fem un recorregut per les sales del Bosc de Peixets, acompanyats dels que hi resideixen, Aureli Orriols i la seva esposa Montserrat (ara, la majoria de cases del Bosc de Valls ja no són d’estiueig sinó primera residència). M’agrada veure-hi un munt de quadres coneguts penjats a les sales. Són reproduccions, esclar.

Acabem la visita passejant pels ampul·losos jardins del voltant d’aquest casalot on van fer estada la plana major de la Primera República i la Restauració. Un dels seus atractius és una gran bassa. Els seus propietaris gaudien anant d’una banda a l’altra amb una barqueta de rems.