Cervera i 'Vida privada': "Tot té un aire encongit"

Cervera“Haureu de buidar la casa”, van dir els de la productora a Carme Bergés, directora de la Casa Museu Duran i Sanpere, quan li van demanar de fer-hi bona part del rodatge de Vida privada. A la Carme no li va fer gaire gràcia, esclar. Però era una exigència del guió: la família protagonista, els Lloberola, queda completament arruïnada i ha de vendre’s tots els mobles. “Alguns mobles els vam posar en un camió i d'altres en cambres de la casa on no es va filmar; els més grans, però, no els vam moure”, recorda la Carme.

“Els vaig dir que el rodatge podia fer-se en qualsevol època de l’any però que millor que no coincidís amb el 18 de maig, ja que és el Dia Internacional dels Museus. Per a nosaltres aquest és el dia més important de l’any: organitzem força activitats i rebem molts visitants. Van respectar aquesta petició, sí, però van rodar al maig... i van acabar el dia 17 al vespre”, m’explica la Carme. “A partir de les vuit vam fer la feinada d’anar posant els mobles i els objectes al seu lloc, i vam treballar fins ben entrada la matinada. L’endemà tot estava en perfecte estat de revista”.

“El rodatge va ser tota una moguda. Al vestíbul hi havia instal·lat l’equip de treball: ordinadors, espais de maquillatge, de vestidors... Es van prendre moltes precaucions per no fer malbé res: es va protegir el paviment amb un material especial, la vaixella dels àpats evidentment no era la de la casa, sinó una de lloguer...”, m’explica la Carme.

Crec que la pel·lícula Vida privada no decebrà bona part dels que hagin gaudit amb aquesta novel·la de Josep Maria de Sagarra que va generar certa polèmica quan es va publicar, el 1932: uns quants es van veure reflectits en alguns personatges, no precisament bons jans. Hi ha abunden els que no tenen cap escrúpol, entre els quals els dos fills del marquès de Lloberola, dos bales perdudes, sense ofici ni benefici. “Això de treballar no fa per als Lloberola”, diu el Guillem, un dels fills. I tot seguit el seu company de conversa fa: “No em vinguis un altre cop amb aquesta cançó, que d’aristocràcia a Barcelona ja no n’hi ha. Ara tot té un aire encongit, de classe mitjana. I em sap greu dir-te que la classe mitjana treballa”. I el Guillem ho remata: “Tot fa un tuf de burra i d’oli de màquines que no s’aguanta. Però no em pots negar que els títols nobiliaris encara imposen. Fixa’t en aquests drapaires enriquits que se’ls compren perquè tot sembli més digne i elegant, tot i que després en la intimitat segueixin sent uns porcs”.  

Vida privada retrata un ambient d’un conservadorisme extrem i d’un masclisme fastigós a la Barcelona de finals dels anys 20 i principis dels 30 del segle XX. S’explicita, entre altres llocs, al testament del marquès de Lloberola: “A la meva dona, Leocàdia, li deixo tots els mobles i possessions personals perquè puguin ser venuts i amb els diners que s’obtinguin pugui passar la resta de la seva vida en un convent de clausura”.

Amb Carme Bergés visito els diferents espais de la “casa dels marquesos de Lloberola”, la Casa Museu Duran i Sanpere, on va residir l’historiador Agustí Duran i Sanpere. “«En aquesta casa és tot de veritat. Ja teniu els escenaris fets», em deia la directora de Vida privada, Sílvia Munt, durant el rodatge”, em comenta la Carme quan som a la capella particular de la casa, pintada per Pau Béjar. Tot seguit entrem en unes quantes habitacions petites i la Carme recorda la facilitat amb què s’hi encabien els focus, la càmera, els micros... i tots els que hi treballaven. Al film, aquestes habitacions tan petites s’han fet grans. 

Bona part dels escenaris on es va rodar Vida privada són a les sales de la Casa Duran que miren al carrer Major. És l’espai més noble de la casa. Va estar molt de temps sense ser trepitjat: després de la mort d’Agustí Duran i Farreres, pare de l’historiador, la seva viuda va tancar amb pany i clau aquesta zona per allunyar dels seus pensaments els records alegres que li proporcionava. D’aquesta part noble identifico la “cambra alegre” –la que té més llum de la casa– com el lloc on, a la pel·lícula, reposa Tomàs de Lloberola (Pep Cruz), acabat de morir, just quan acaba de néixer la Segona República. Imagino que, abans que Pep Cruz, durant una pila de dècades ningú s’havia estirat en aquest llit.

Les noves fonts de Montjuïc

Vida privada és una història de portes endins. A Cervera, a més de la Casa Duran, es va rodar a la Casa Dalmases (s’hi ubica un prostíbul). Aquestes dues cases senyorials es troben a quatre passes, al mateix carrer Major de la capital de la Segarra.

Una de les poques escenes exteriors són les fonts de Montjuïc de Barcelona en funcionament. L’any en què s’inicia la història de Vida privada, el 1929, acaben d’inaugurar-se. “¿Sabeu que les fonts de la nova exposició s’il·luminen amb llums de colors a la nit? Es veu que és un espectacle preciós. Tothom en parla”, diu una de les protagonistes.