Cabrianes i 'Temps de silenci': la xemeneia va tornar a fumejar
A l'antiga fàbrica tèxtil Cal Berenguer de Cabrianes s’hi han rodat escenes de 'Temps de silenci' i de 'Cucut'
Cabrianes / Sallent“Vam posar uns quants draps vells i els vam encendre al peu de la xemeneia. D’aquesta manera, després de molts anys, va tornar a sortir fum per la xemeneia de la fàbrica”, m’explica Pep Gonfaus, propietari de Cal Berenguer de Cabrianes (Sallent). Les càmeres, des de força distància, van filmar aquest moment en què Cal Berenguer simulava el retorn a l’activitat, per a la sèrie Temps de silenci.
Aquesta sèrie (Diagonal TV / TV3), dirigida per Lluís Maria Güell i Xavier Borrell, té com a eix central la vida d’una família, els Dalmau, burgesos, vinculats a la indústria tèxtil, en el període que va des de just abans de la Guerra Civil fins a finals del segle XX. De 52 capítols, emesa els anys 2001 i 2002, va tenir força èxit. Reemesa diverses vegades, és el precedent de sèries en què el context històric és l’Espanya del segle XX, com Cuéntame cómo pasó i Amar en tiempos revueltos, totes dues emeses a TVE.
A més de l’exterior de Cal Berenguer, Temps de silenci es va filmar als despatxos d’aquesta antiga fàbrica tèxtil. Són espais que mantenen l’aire d’abans, de quan funcionava a ple rendiment. Contenen molts elements originals, com ara una gran caixa forta, de color granat, on es guardaven els bitllets per poder pagar, cada dissabte, els treballadors. Es pagava per setmanes, a través d’una finestreta i en efectiu, tres coses que formen part del passat. També hi ha un munt de claus. “Encara en trobo de tant en tant, de claus, en algun racó de la fàbrica –em diu el Pep–. I setrills d’oli d’engreixar els telers, entre altres coses”.
Espai per rodar videoclips
Passejo amb Pep Gonfaus per l’interior d’aquest edifici que té forma d'ela. “El va comprar el meu pare el 1989, en plena crisi del tèxtil”, m’explica. “Amb quin objectiu?” “Que continués sent una fàbrica tèxtil, però amb maquinària moderna, i amb molts menys treballadors”. El mateix Pep va treballar-hi.
“És enorme!”, exclamo al veure la sala de filatura, nua, sense cap teler. Aleshores iniciem una conversa sobre l’ús que poden tenir els edificis que van ser construïts per acollir fàbriques tèxtils i ara estan buits. A Cal Berenguer s’hi fan espots, videoclips, programes de televisió, exposicions de fotografia... Els rodatges són una bona sortida, però es tracta d’usos ocasionals. Més amunt del Llobregat, a la Colònia Vidal, s’hi han fet altres rodatges, com la minisèrie Olor de colònia, basada en la novel·la de Sílvia Alcàntara. I aquí mateix, a Cal Berenguer, també s’ha filmat part de Cucut: els despatxos van transformar-se en la comissaria de la Guàrdia Civil, i una petita cambra annexa a la nau de telers on som ara es va convertir en sala d’interrogatori. “El director de Cucut, quan va veure les màscares de protecció dels bombers que tenim exposades, no va dubtar en fer-les servir d’attrezzo a la sala de l’interrogatori, perquè fan por”, m’explica el Pep.
Aleshores Josep Molino, que s’encarrega del manteniment de l’edifici, obre tots els florescents que hi ha al sostre d’aquesta gran nau. Gairebé tots, de fet, perquè n’hi ha algun que falla. “Sempre hi ha coses per arreglar”, diu el Josep. “Aquí hi ha electricitat per donar i per vendre”, afegeix. “Què vols dir?” “Vine, vine...” I em guia fins al cor de la fàbrica, la turbina, que funciona gràcies a un canal d’aigua que prové del Llobregat, com ho ha fet sempre, nit i dia, des de principis del segle XX. És la turbina que feia funcionar els telers. Finalment, m'ensenya una de les joies de Cal Berenguer: un motor dièsel, de vaixell, de grans dimensions, fabricat a Suècia. “S’utilitzava quan hi havia poca aigua o quan fallava la turbina. De tant en tant l’engeguem per comprovar que funciona. I va molt bé”, comenta el Pep.
Ah, si visiteu Cal Berenguer no deixeu d’anar al lavabo, encara que només sigui per visitar-lo. Està darrere la porta que diu “botiquín”, amb lletres grans, d’una tipografia d’altres temps. En un armariet de l’interior es conserven medicaments també d’altres temps. Em crida l’atenció l’ampolla d’“Agua de azahar”. L’etiqueta diu, entre altres coses, que és “antinervioso”. El més curiós de tot, però, és que “puede usarse también como bebida de postre para los niños”.