Begur i una pel·lícula de caníbals i platges verges

“El que més m’agrada d’aquesta pel·lícula és que, quan la càmera ofereix una vista panoràmica de les platges des del castell de Begur, mentre Liz Taylor fa un crit desesperat perquè uns nois s’estan cruspint el seu cosí, en Sebastian, no es veu ni un sol edifici”, em diu en Quim Coll, assegut en un banc de pedra de la plaça de la Vila d’aquest bell municipi baixempordanès. Fa uns anys, quan, com cada dia, en Quim estava assegut en aquest banc –“es pedrís llarg”, en diuen aquí–, els passavolants li preguntaven de tot: quina és la via més ràpida per pujar al castell, quines són les millors cases d’indians per veure –n’hi ha una pila– o com es va al Mas d’en Pinc, la masia on va viure els últims anys Carmen Amaya. I també quin temps faria l’endemà. “Ara pràcticament ningú em consulta res”, diu, mentre assenyala el meu telèfon mòbil, el culpable d’aquest menysteniment.  

En Quim té 90 anys i records molt nítids del rodatge al seu poble de De sobte, l'últim estiu, basada en una obra de Tennessee Williams. “És la vegada que he vist més gitanos a Begur”, m’explica. “Va arribar un taxi de Barcelona en aquesta mateixa plaça i no sabria dir-te quants en van sortir! Aquí mateix van muntar una furgoneta amb cuina per a tots els participants al rodatge. Però el personal més distingit dinava al restaurant”.

Ha estat el begurenc Josep Maria Carreras, el meu amfitrió, qui m’ha presentat en Quim. Amb en Josep Maria, que, quan era infant i estava de vacances d’estiu –tenia, doncs, tot el temps del món– va ser extra d’aquesta pel·lícula, passejo pels sinuosos i costeruts carrerons on es va rodar. Al carrer Sant Ramon m’explica que el dia del rodatge hi havia una velleta per allà que van decidir incorporar al film. “La van «desfigurar» perquè fes una mica de por”.

“Els rodatges són avorridots. Hi ha molts temps morts. Cada dia havíem d’esperar que el sol estigués en la mateixa posició en què havíem acabat d’actuar el dia anterior”, em diu en Josep Maria quan caminem pel carrer de la Creu. “Aquí mateix perseguíem en Sebastian. Havíem de perseguir-lo sense arribar a atrapar-lo. «La pròxima vegada t’agafo», va dir-li un dels meus companys, per divertir-se. I efectivament, el va agafar i el va tirar a terra. Mankiewicz, el director de la pel·lícula, va enrabiar-se. «Ara ho hem de repetir!», va dir, fet una fera”.

Si als Estats Units també tenen platges, per què van venir a filmar a la Costa Brava? L’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial es trobava en una situació de pobresa. Països mediterranis com Grècia, Itàlia, Espanya... van posar totes les facilitats perquè els americans poguessin rodar-hi aquests films fora del seu país, anomenats run away productions. Per al règim espanyol, a més, acollir estrelles de Hollywood suposava netejar una mica la seva imatge.   

“Va tenir impacte econòmic a Begur i a la zona el rodatge de De sobte...?”, pregunto a en Josep Maria. “Sí, gràcies a l’allotjament, la restauració... Les estrelles de la pel·li es van instal·lar a l’Hostal de La Gavina, de S’Agaró”. “Es van endur diners els adinerats, doncs”, apunto. “No només”, em diu, i recorda que l’any 1959, quan es va rodar, Begur era força pobre, en part pel fet que una pila d’anys enrere, el 1919, s’havia cremat una fàbrica de taps de suro que donava feina a moltes persones del poble.

Pocs anys després del rodatge de De sobte, l'últim estiu es va inaugurar a Begur l’hotel Cap Sa Sal, un monstre d’unes 300 habitacions. “El meu pare era fotògraf. Feia les fotos de carnet, dels casaments... i també les dels esdeveniments d’aquest hotel. Jo d’adolescent també feia fotos per a ell. Recordo que al Cap Sa Sal venien cantants com Julio Iglesias, María Dolores Pradera, Joan Manuel Serrat... Havíem de fer reportatges fotogràfics dels vips. Jo no coneixia ningú. «Tu ves fent fotos a la gent que vegis més ben vestida. I nosaltres ja les triarem», em deien. El turisme i la construcció van treure Begur de la misèria”, diu en Josep Maria, que s’ha dedicat a la construcció.

“Al meu pare li van encarregar de fer les fotos del rodatge de De sobte, l'últim estiu. Cada dia havia de revelar-les; així, l'endemà tothom es col·locava exactament al mateix lloc”, recorda en Josep Maria. “Va ser el pare qui em va enxufar d’extra. Em van empastifar la cara de maquillatge fosc, perquè passés com a gitano. Jo soc un dels gamberros que es menja el cosí de Liz Taylor. Em donaven 150 pessetes diàries, i també el dinar”, m’explica quan som al castell de Begur, situat dalt d’un turó que domina el poble. En realitat queda poca cosa d’aquesta fortalesa d’origen medieval que va ser derruïda durant la Guerra del Francès: algun mur i algun merlet.

El rodatge va generar molta expectació, sobretot per la presència de Liz Taylor. No van venir Katharine Hepburn ni Montgomery Clift, que actuen al film però no a la part rodada a Begur. “Arran d’aquesta pel·lícula vaig agafar afició pel cine”, recorda en Josep Maria. “El pare m’ho va treure del cap. Aleshores, per estudiar cinema, calia anar a Madrid, i el meu pare deia que el cinema era un món de bohemis, de perdició...”.

“Quan es va acabar el rodatge me’n vaig anar a peu a Palafrugell a comprar un bon rellotge. Més endavant vaig saber que un altre nen que també va fer d’extra a la pel·lícula va fer exactament el mateix!”.

Homosexualitat, canibalisme i lobotomia 

En Sebastian, homosexual, s’endú a Begur la seva atractiva cosina (Liz Taylor) perquè d’aquesta manera se li acostin nois. Però aquests nois acaben menjant-se en Sebastian al castell de Begur. Alguns dels temes de la pel·lícula –homosexualitat, canibalisme, lobotomia...– no generaven gens d’entusiasme a l’Espanya fosca del franquisme. Per això, en aquest país, l’emissió de la pel·lícula va estar prohibida. “Els carrers de Begur encara eren de terra, però els van «empitjorar» per donar la sensació que el poble estava més endarrerit”, m’explica en Josep Maria Carreras.

Cabeza de Lobo és el nom fictici on passen les escenes de Begur, que apareixen a la part final del film. En cap moment se sap que l’acció transcorre a Begur. Per sort, perquè el Begur de la pel·lícula –ancestral, on es practica el canibalisme– no surt gaire ben parat.