Barcelona i 'Mirant al cel': el pilot que va bombardejar la ciutat

BarcelonaA diferència d’altres turons de Barcelona, com el Tibidabo i Montjuïc, el de Turó de la Rovira està rodejat de contínuum urbà, als 360 graus. La seva situació privilegiada va animar els ibers a fer-hi un poblat. Durant la Guerra Civil van instal·lar-hi un conjunt de bateries antiaèries –un total de set bases per a canons i altres construccions–, l’estructura de les quals roman avui en part sencera. Durant molts anys van acollir barraques i són un indret molt apreciat pels grafiters.

Visito el que queda d’aquestes bateries –que no van ser gaire efectives– acompanyat del cineasta Jesús Garay. Contemplem en silenci la varietat de textures de la ciutat, que van des dels blocs de pisos –la majoria– fins a les torres que es mengen una part de Collserola, amb jardí i l’avís “Vigileu amb el gos” –tinguin gos o no–. Al fons, el mar. És des d’aquest Mediterrani d’on venien, durant la guerra incivil, els avions feixistes a bombardejar Barcelona. En realitat, venien de Mallorca. Els bombardejos més greus van ser el març del 1938, concretament els dies 16, 17 i 18. Van provocar la desesperació i el caos a la ciutat. Les sirenes eren tan habituals que fins i tot es confonien les que avisaven que venien els avions assassins amb les que deien que marxaven. A més de causar enormes destrosses, van segar la vida de centenars de persones. Va ser Benito Mussolini qui va donar l’ordre d’aquests terribles bombardejos: volia treure pit davant del seu soci, Adolf Hitler. Sembla que Franco, al veure que creixia la indignació internacional i que estava perdent la batalla de la propaganda, va intervenir per frenar aquella barbaritat. Era el primer cop que, al món occidental, es bombardejava una ciutat de manera indiscriminada.

Jesús Garay va tenir la bona pensada de fer un documental, amb elements de ficció, d’aquests bombardejos. Va posar-se a treballar-hi l’any 2000, quan Barcelona es trobava immersa en ple boom turístic. ¿Era un bon moment per fer memòria de fets tràgics com aquests? Sí, esclar. “Va ser una feinada convertir les tristament famoses fotos de les bombes caient damunt l’Eixample, fetes pels mateixos pilots, en imatges en moviment”, m’explica quan som en un dels compartiments que eren destinats a emmagatzemar la munició.

La història de ficció de Mirant al cel es fonamenta en un congrés sobre Dante a Barcelona. Aquest esdeveniment porta un dels pilots, ja molt vell, nonagenari, a la capital catalana: s’ha dedicat tota la vida a l’estudi de la Divina Comèdia. “He tornat a Barcelona sense haver-hi estat mai”, diu. I té raó: de jove va sobrevolar-la. Aquest pilot, el protagonista de Mirant al cel, el representa l’actor italià Paolo Ferrari. “D’infant, Paolo Ferrari locutava al seu país en una emissora de propaganda feixista. Va ser l’encarregat de retransmetre als nens italians la històrica trobada entre Hitler i Mussolini, que va tenir lloc el maig del 1938 a Roma. Per això arrossegava una certa culpa”, explica en Jesús. Dues noies joves que semblen parella i passegen ben somrients pel cim del turó se’ns han acostat per escoltar-lo. La seva història els genera interès.

Mirant al cel, produït per Massa d’Or, inclou diverses entrevistes a testimonis d’aquells terribles bombardejos: al metge Moisès Broggi –que aleshores treballava a l’Hospital Clínic de Barcelona atenent els ferits–, a l’activista cultural Ermengol Passola i a l’escriptor Juan Goytisolo –la seva mare va morir en un dels bombardejos, el més greu de tots–. Una bomba va fer diana en un camió de trilita i l’explosió va fer una gran destrossa davant del Coliseum, a la Gran Via. “Goytisolo era molt reticent a rememorar uns fets tan dolorosos. Vam aconseguir que participés a Mirant al cel després de més de dos anys de negociacions”, m’explica en Jesús. Mirant al cel recull una part del relat (extret de la seva obra Coto vedado) de l’últim moment que Goytisolo va veure la seva mare.