Barcelona i '14 d'abril: Macià contra Companys': quan Catalunya va ser una República sobirana

Barcelona“No veus com plou?”, diu el personatge de la dreta, el conseller Joan Fiveller. “Ah, sí! Doncs passem cap a dins”, diu el de l’esquerra, Jaume I. El meu avi matern deia que aquests dos personatges esculpits, situats a banda i banda de la porta principal de l’Ajuntament de Barcelona, a la plaça Sant Jaume, fan aquest diàleg. És plena de simbologies, aquesta àgora del cor de la ciutat. No hi falta sant Jordi matant el drac al balcó del Palau de la Generalitat. Des d’aquest balcó Francesc Macià va proclamar la República Catalana el 14 d’abril del 1931. Unes hores abans, Lluís Companys també havia proclamat la República des del balcó de l’Ajuntament.

Soc a la plaça Sant Jaume, centre de la ciutat antiga, lloc habitual de trobada i de reivindicació. M’acompanya el periodista i historiador Toni Soler. Conversem mentre ens anem tombant per anar observant detalls dels dos edificis que tenim ben a la vista, ben coneguts: l’Ajuntament, amb la seva façana d’estil neoclàssic, a la banda del mar, i el Palau de la Generalitat, amb la seva façana renaixentista, a la banda de muntanya. En aquests dos grans centres de poder polític del país s’hi va rodar el documental de ficció 14 d’abril: Macià contra Companys, amb guió de Toni Soler. També es van fer entrevistes que surten al film a la Casa Amatller, una de les joies modernistes del passeig de Gràcia.

14 d’abril: Macià contra Companys, basat en un llibre del mateix nom de Toni Soler, explora uns fets clau en la història del segle XX del país –la “doble” proclamació de la República sense ni un sol tret–, mostra la personalitat dels qui van fer-ho possible, i la rivalitat entre Lluís Companys i Francesc Macià –el primer líder proclama la República sense avisar el segon i quan el segon líder proclama la República, esmena el primer–. Cal destacar que el polític obrerista proclama la República i prou, i l’exmilitar, l'“Avi”, proclama la República Catalana en el marc d’una “confederació ibèrica”. 

Són uns quants els elements del documental que transporten un munt d’anys enrere: el fet que força protagonistes fumen davant la càmera, la poca presència de dones (la dona de Macià i la dirigent anarquista Frederica Montseny són algunes de les excepcions)... I, per descomptat, la vestimenta d’època.

Si veieu aquest documental dirigit per Manuel Huerga segur que us sorprendran escenes com la de Macià i Companys a punt d’arribar a les mans –sembla que va ser així– o el fet que uns quants dels protagonistes passen la nit –dormint poques hores– als sofàs dels salons oficials, esgotats de reunions i negociacions. Companys s’adorm a la seu del Govern Civil, i quan es desperta, el primer que pensa és que han vingut a detenir-lo. Això està documentat que va succeir.

“Els fets dels tres frenètics dies d’abril del 1931, del 14 al 17, en què Catalunya va ser una República sobirana, encara que no reconeguda, són memorables, entre altres coses perquè els qui van fer-ho possible s’estaven jugant la vida o anys de presó”, subratlla Toni Soler. “Fins i tot l’exèrcit es va quadrar davant de Macià com a president de la República Catalana”.

“¿Té cap sentit establir paral·lelismes amb l’actual atzucac del Procés? En podem treure alguna lliçó?”, pregunto al Toni. “Sí. D’una banda, quan hi ha una oportunitat històrica s’ha d'aprofitar. Companys va decidir prendre la iniciativa i la monarquia va caure com un castell de cartes. Macià no pensava en una independència total sinó en un règim confederal. No ho va aconseguir, però sí que va aconseguir uns quants guanys, que no són menors: el títol de president de la Generalitat, el poder de les quatre diputacions i la promesa d’un Estatut d’Autonomia, que va aprovar-se l’any següent”, reflexiona Soler. I afegeix, també a manera de lliçó: “Proclamar la República no vol dir que aquesta sigui real”.

Macià i Companys van ser dos polítics d’una forta personalitat, representants de les dues ànimes del catalanisme. Aquestes dues ànimes es van ajuntar per fer front a un enemic comú: la monarquia. La història del catalanisme està farcida de parelles complementàries: Prat de la Riba - Cambó, Pujol-Roca... que, malgrat les seves diferències, han caminat junts amb objectius no gaire diferents, fent-se costat quan s’ha acostat la tempesta. Com sembla que fan els estàtics Jaume I i Joan Fiveller.

El nou himne no va generar entusiasme, el nom de 'Generalitat' sí

En aquells dies d’enorme efervescència política es va fer un nou himne nacional de Catalunya, amb lletra de Josep Maria de Sagarra i música d’Amadeu Vives. El cant del poble, es deia. “Glòria, catalans, cantem, cantem amb l’ànima...”, començava. Pocs dies després d’haver estat escrit es va estrenar al Palau de la Música Catalana. S’explica que la gent el va aplaudir, però tot seguit van demanar a crits Els segadors. Aquí es va acabar la discussió sobre quin havia de ser l’himne oficial de Catalunya.

Sí que va prosperar, en canvi, el nom de Generalitat per designar el nou govern autonòmic. Ens hi hem habituat, però és un nom poc explícit. En alguna ocasió, Jordi Pujol va revelar que quan deia a l’estranger que era president de la Generalitat alguns pensaven que era president d’una companyia d’assegurances.

El documental destaca que el nom de Generalitat va ser una proposta de Nicolau d’Olwer, ministre d’Economia del govern provisional de la República espanyola. Va ser un encert acceptar-la?