Alcarràs: allò que no surt a la pel·lícula

Massalcoreig“He collit millons de préssecs però ja estic molt cansada. Iris, llímpia la piscina i no siguis tan pesada. Al garrotín, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan. En Roger que és un setciències ha collit un carbassó. I el que hauria d’estar fent és estudiar com un cabró. Al garrotín, al garrotan, de la vera vera vera de Sant Joan”. Ho canta la Mariona (nom de la pel·lícula) amb motiu de la trobada que ha organitzat l’ARA per a aquesta sèrie, “Escenaris de pel·lícula”, al mas del Pantaló, on es va rodar bona part d’Alcarràs. L’escena de la Mariona, tocant la guitarra i cantant aquest garrotín, es va filmar, però finalment no es va poder incloure.

"Alcarràs durava tres hores i la Carla [Simón, la directora] va haver de retallar bastantes coses perquè finalment en durés dues. Li va saber molt greu haver-ho de fer", em diu la Mariona. “Vam rodar moltes hores una escena d’uns quants de la família buscant la vaca Margarita a l’hora que es ponia el sol. Això també va caure”, assenyala la tieta Glòria. Es van filmar imatges d’ella collint préssecs amb sandàlies i trepitjant-ne un, de préssec, podrit, per posar de manifest que al camp és maldestra (és la urbanita de la família). Això també va saltar.

D’imatges d’Alcarràs, sorprenentment, no n’hi ha gaires a Alcarràs. En realitat el film es va rodar en molts indrets, tots de les terres de Lleida. I sobretot on som ara, en aquest mas entre presseguers de Massalcoreig. L’ARA hi ha reunit uns quants dels actors de la pel·lícula –quasi tots no professionals; on és la frontera entre actor professional i no professional?–: la Glòria, la Nati, la Mariona i el padrí. La trobada és emocionant per a tots perquè des que van acabar el rodatge, l’estiu del 2021, cap d’ells no havia tornat al lloc dels fets. I no s’han vist gaire. Uns quants han coincidit, això sí, en alguns certàmens, com ara a Berlín (la pel·lícula va obtenir l’Os d’Or de la Berlinale). Tots s’han fos en abraçades sota el gran pi de l’entrada del mas del Pantaló.

Assegut a la taula rodona situada al costat de la piscina, que té força protagonisme al film, veig una granoteta que salta a l'aigua. És en aquesta mateixa piscina on els nens troben un conill mort, inflat per l’aigua, i juguen a treure’l. Quin bon paper fan els nens d’Alcarràs!

“En aquesta taula, a la pel·lícula, el padrí menja arengades amb raïm, entre criatures. I també aquí, en una altra escena, estem el Quimet, el meu germà, i jo, rient, distesos”, em diu la Glòria. Encara avui, referint-se al Quimet, un dels principals protagonistes d’aquest drama rural que ja ha fet la volta al món, la Glòria diu “el meu germà”, per bé que només ho és a la pel·lícula.

Entrem al mas del Pantaló i de seguida tots els actors coincideixen a dir que s’ha renovat força des que va ser plató. Em sorprèn veure-hi un munt de sofàs i de miralls. Casa de camp i confort no tenen per què estar renyits, penso. 

“Des d’aquesta finestreta de la cuina és des d’on unes quantes veiem com el Quimet arrenca una placa solar”, em diu la Nati. La instal·lació de plaques solars al seu terreny fan enrabiar de valent el Quimet. Avui, a Catalunya i arreu, ben pocs beneficis obtenen els pagesos d’aquest sistema d’energia sostenible.      

Pugem a la primera planta de la casa i el padrí, de poques paraules però molt expressiu, s’emociona en veure l’habitació, on, al film, està malalt i envoltat de dones que intenten cuidar-lo.

Al magatzem del mas hi veig un munt de trastos (de fet, la presència de trastos és el que defineix un magatzem). Hi ha capses que ves a saber què contenen, bicicletes penjades a les parets, una escala mecànica per podar i una pila de caixes de fusta per recollir préssecs. Aquesta fruita (en aquest mas tenen paraguaians) porta feina tot l’any: cal podar les branques velles, treure flors i préssecs si l’arbre està massa carregat... i, finalment, collir (aquí ho fan al mes de juny). 

“Mira aquesta rajola”, em diu el Josep, el propietari del mas. Té força taques blanques. “És sal. Es conserva des que vam fer caragols a la brutesca al dinar de la pel·lícula, que va durar tot un dia. Sí, els rodatges es fan eterns. Això fa que, en molts casos, els actors estrenyin vincles i facin pinya. Els d’Alcarràs tenen dues famílies: quan parlen de germans, de tiets o del padrí no saps quin és el real i quin el de ficció. Quina sort!  

So ambient i il·luminació amb miralls

El drama de la família pagesa que es veu impotent quan perd allò que li permet viure passa en un munt de llocs del món. Això explica, en part, que una pel·lícula d’autor hagi arribat al gran públic i hagi obtingut un rotund èxit internacional. A més del guió, alguns dels aspectes fonamentals d’Alcarràs són el so –ambient, el d’un documental– i la imatge: es va rodar amb llum natural (s’aconseguia una bona il·luminació amb miralls, no pas amb focus).