Sánchez, l’il·lusionista més persistent

MadridLa nit del 18 de desembre del 2015, després de l’acte final de campanya, Pedro Sánchez es dirigia als periodistes amb el tens somriure que mai se li esborra. Tots els sondejos auguraven els pitjors resultats de la història del partit, però tot i tractar-se d’una conversa informal, sense micròfons ni càmeres, en les seves paraules no hi havia cap dubte, repetia per activa i per passiva que guanyaria les eleccions i seria el pròxim president d’Espanya. “Hem fet història, hem fet present i el futur és nostre”, proclamava la nit del 20-D després de protagonitzar la patacada a les urnes més important dels socialistes des de la instauració de la democràcia.

Des de llavors l’escenari ha canviat poc, almenys de cara a la galeria. El discurs de Ferraz continua sent el mateix: Sánchez serà el pròxim president espanyol, tot i que la possibilitat de deixar de ser segona força és més a prop que mai. Bona part del PSOE va pensar l’estiu del 2014 que donava la secretaria general a un líder interí i dèbil. El tret els ha sortit per la culata i Sánchez s’ha aferrat al càrrec amb dents i ungles, sense deixar-se doblegar.

Porta la persistència a l’ADN. La seva trajectòria ha sigut la de l’etern número dos, el treballador incansable, tenaç, capaç de greixar la màquina socialista des de les trinxeres. Un supervivent. I en el moment més advers ha tirat d’un optimisme tàctic, un il·lusionisme -com intentar un govern entre Ciutadans i Podem- que li ha permès arribar viu fins al 26-J.

Fins ara ha esquivat les conspiracions internes que el persegueixen des del desembre. “Sánchez està mort, però ell és l’únic que no ho sap”, deia llavors un membre de la direcció. Primer es va reafirmar en el seu lideratge i va anunciar que es presentaria a la reelecció com a secretari general del partit en un congrés “a la primavera”. Si lalíder andalusa, Susana Díaz, volia el càrrec, caldria que s’hi enfrontés a camp obert. Els barons li van marcar, a canvi, unes línies vermelles clares per negociar: veto als partits independentistes i al referèndum. Només li quedava la quadratura del cercle, llançar-se a la investidura i vendre un pacte amb C’s que no sumava. L’últim cop de puny sobre la taula va ser fer una consulta a les bases per ratificar l’acord. Alguns barons encara confiaven que Díaz fes un pas endavant en la recta final. Però hi tenia massa a perdre.

Sánchez ha sigut potser el líder del PSOE a qui se li han escrit més epitafis. L’últim as a la màniga d’aquest il·lusionista és que Susana Díaz perdi la pole position a Andalusia i es quedi sense arguments per reclamar el tron de Madrid. L’equip del secretari general afronta avui la prova final, conscient que ja ha esgotat el poc crèdit intern que li quedava.