El veto de Rivera a Rajoy afegeix pressió al PSOE

PalmaAlbert Rivera es va saltar ahir a Barcelona la guia de campanya del seu partit. Els liberals no han canviat de posició i tenen clar que si han d’acabar donant suport al PP perquè governi serà a canvi que els entreguin en safata el cap de Mariano Rajoy. Preferien no dir-ho de forma tan explícita com ho havien fet entre el 20-D i la convocatòria de les noves eleccions perquè volien evitar alimentar el que consideren victimisme del PP. Rajoy denuncia sempre que pot els vetos i el sectarisme de la resta de formacions contra ell. Però Rivera va optar per la claredat. Potser perquè en les últimes hores, i després d’un debat a quatre que considera que el va situar en una posició més central, intenta marcar la campanya. El PP i Units Podem (UP) tenen des del principi una política clara de pactes i ara el líder de la formació taronja reforça la seva mentre insta Pedro Sánchez a ser clar ell també. Tot plegat en l’intent de debilitar-lo per algun dels seus flancs. Iglesias ho fa per l’esquerra i Rivera per la dreta, advertint del perill que acabi fent de “comparsa” del “populisme extremista” de Podem, un rol que considera que ja està jugant en ciutats com Barcelona, Madrid o València. El líder de C’s explicava ahir que ell en cap cas votarà “a favor” o s’abstindrà en una possible investidura de Rajoy, a qui les enquestes donen de nou com a guanyador folgat.

Una setmana després de l’inici de campanya les coses no s’han mogut gaire. Les línies enemigues es temptegen però ningú llança atacs totals. Preocupa mantenir les posicions del 20-D més que arriscar-se a conquerir-ne de noves. Els sondejos continuen presentant un escenari sense majories absolutes clares ni a dreta ni a esquerra (sumarien només el PP i el PSOE) i, amb el sorpasso de Podem consolidat a l’imaginari, Pedro Sánchez és el centre d’atenció per la seva indefinició sobre pactes postelectorals. L’aparell de Ferraz, preocupat per les enquestes i el resultat del debat, busca desesperadament una solució.

Ahir Sánchez demanava el vot com un premi a la feina feta (sobretot per González) en quaranta anys de democràcia, però també pels seus quatre mesos de “prepresident” (el neologisme és d’un dirigent crític) intentant forjar una majoria alternativa a la de Rajoy. En aquest període proposava un pacte amb C’s i Podem, que complagués els barons, conformés les bases i permetés al PSOE governar sol amb certa estabilitat. Va fracassar i haver pres la iniciativa li va atorgar, això sí, el dret a repetir com a cap de cartell, cosa que no estava gens clara la nit del 20-D. Proposa el mateix -el tuit de Jordi Sevilla, segurament el més sobreinterpretat en la història de les xarxes a Espanya, anava per aquí quan posava l’accent en els “suports parlamentaris” i no en els vots com fa Rajoy- però la permanència dels vetos mutus de Rivera i Iglesias resta recorregut a la proposta.

Desitjos contradictoris

En aquest context Sánchez acaba expressant desitjos aparentment contradictoris amb tot el que no sigui quedar primer: diu que no farà president ni Rajoy ni ningú del PP però tampoc Iglesias. I, alhora, promet que no hi haurà terceres eleccions. Rafael Hernando, del PP, alertava que potser això és el que vol el líder del PSOE per salvar-se.

Sánchez no explica què farà si és tercer. Primer perquè no accepta que això pugui passar i segon perquè si succeeix tampoc serà ell sinó una gestora qui decidirà què fa el PSOE al debat d’investidura. El PP, UP i ara també C’s s’abraonen sobre els socialistes amb un argument d’or: el vot a Sánchez pot servir tant per deixar que Rajoy o algú altre del PP governi en minoria com per dur Iglesias a la Moncloa. Per escapar de la teranyina Sánchez està obligat a fer un salt mortal que li serveixi per trencar una campanya que, per ara, discorre en l’atonia.

Ahir no sortia del guió i, en la línia dels “suports parlamentaris”, recordava que molts estan disposats a pactar amb el PSOE (C’s i Podem ho volen, tot i que no alhora) i en canvi ningú està disposat a investir el solitari Rajoy. “Fins i tot Rivera no vol votar Rajoy. Fer-ho seria un exercici de malenconia”, va dir.

Rivera havia dit en l’esmorzar d’El Periódico que Espanya estava davant un final de cicle i que calia “canviar l’entrenador”. El líder de C’s és conscient que la popularitat del president en funcions és molt baixa. I avisa Sánchez, amb qui segons el CIS lluita per un 10% dels indecisos -abans de començar la campanya un terç dels que tenien intenció de votar no sabien quina opció triar-, que no podrà comptar amb els seus vots com al març. Això sí, en el seu joc equidistant, Rivera també evita fer extensiu el veto al president del govern en funcions a la resta del PP.

Casado, Cifuentes i Feijóo

El líder de C’s considera el 26-J l’oportunitat per regenerar el PP i pel seu cap passen noms que no són ni Rajoy ni persones del seu entorn més pròxim com María Dolores de Cospedal o Soraya Sáenz de Santamaría. Pablo Casado, Cristina Cifuentes o Alberto Núñez Feijóo sí que podrien comptar amb la seva complicitat.

Més enllà de denunciar el “sectarisme”, Rajoy intenta que els pactes no el condicionin. Sap que està sol però es presenta com una garantia d’“estabilitat, moderació i recuperació”. Els populars aspiren a tenir-ne prou amb C’s però saben que és difícil i per això presenten com l’ideal el tripartit d’ordre que, d’una manera o altra, sumi el PSOE per fer grans reformes i tenir estabilitat en temes com el terrorisme, la política internacional (ahir surava de nou la sobirania del penyal de Gibraltar, que Espanya reclamarà si el Brexit prospera) o la defensa de la unitat nacional. Rajoy va aconseguir 123 escons el 20-D i el seu entorn avisa que és impossible una retirada si passa dels 130. Per a més inri repeteix sovint el “Jo no sóc Artur Mas”. Ahir va afirmar que l’alternativa al PP és el pacte que ja va intentar Sánchez amb C’s i Podem i que es va demostrar impossible. “A veure si són capaços de fer-lo ara”, va desafiar.

L’altra força que té clara la política de pactes és UP. I, com C’s, mira de fer una opa al PSOE, que podria patir fins i tot per mantenir l’hegemonia a Andalusia, on es pot notar molt l’efecte mecànic de la confluència. Iglesias és durament atacat per Sánchez i per Susana Díaz i, mentre ell burxa en la indefinició del PSOE, prova de posar-li difícil l’escapatòria si hi ha sorpasso.

Els mesos de negociacions han desgastat la imatge del líder de Podem entre les bases del PSOE, però vol guanyar-se els votants. Iglesias és molt crític amb Felipe González, a qui ha fet icona de les portes giratòries. En canvi, prova de sintonitzar-hi a través de José Luis Rodríguez Zapatero, que no té bona relació amb Sánchez. Ahir va dir a la SER que ha sigut “el millor president de la democràcia” i va esplaiar-se en la seva sintonia. Els pactes no són una qüestió de relacions personals, ho són sempre d’interessos. I en campanya mana el tacticisme. Sánchez necessita ara un ganxo perquè el camí fins al 26-J no se li faci etern.