Rajoy, el gran rinoceront de la política espanyola

Barcelona“El gran èxit de Rajoy és que, mentre tothom dispara a la caricatura, ell fa política de veritat”. Aquesta frase és d’un dels periodistes que més bé coneixen Mariano Rajoy, el gallec Antón Losada, autor de Código Mariano, llibre clau per entendre en què consisteix el marianisme, una manera de fer política basada a guanyar totes les batalles fent veure que no fas res. El zenit d’aquest modus operandi va ser la decisió de no anar a la investidura al gener, que va generar el pànic, primer, i l’admiració, després, en les files populars, en comprovar com Pedro Sánchez es rostia davant l’opinió pública mentre Rajoy llegia tranquil·lament el Marca a la Moncloa (“Tinc l’agenda molt lliure”, li va confessar a un fals Puigdemont a finals d’aquell mes).

Rajoy ha aconseguit una cosa molt difícil en política: no ser víctima de la pròpia caricatura, sinó tot el contrari. L’ha convertit en la seva millor arma, perquè indueix els adversaris a cometre un error clàssic: menystenir-lo. Fins i tot José María Aznar i Esperanza Aguirre han hagut d’acotar el cap i acceptar la seva derrota davant un enemic que ha resultat immune a totes les conxorxes, a tots els atacs, a totes les trampes. Rajoy és com un rinoceront blanc: un animal gran, lent de reflexos i previsible. A simple vista sembla vulnerable, fàcil de caçar. Però quan li dispares topes amb una pell d’un gruix extraordinari en què reboten totes les bales i una poderosa banya que, quan enfila algú, no té la més mínima pietat: sigui un amic de l’ànima com José Manuel Soria o un antic aliat com Francisco Camps.

Rajoy arriba al 26-J confiat que el seu electorat conservador, amb el qual és capaç de connectar amb la imatge d’home planer i bondadós, amb tendència a equivocar-se en l’ordre de les paraules en una frase, li serà fidel un cop més tot i la magnitud dels escàndols de corrupció, que haurien acabat amb la carrera de qualsevol altre polític fa moltíssim temps. Però no amb Rajoy. No amb algú que manté un control ferri del partit, que volgudament s’ha negat a designar successor i que té cotxe oficial des de l’any del Mundial de futbol d’Espanya, el 1982, quan va ser nomenat director general de Relacions Institucionals de la Xunta de Galícia. No amb algú que ha sigut capaç de rodejar-se d’un equip jove i ambiciós que li fa, a més, de guàrdia pretoriana (Soraya, Moragas, Ayllón, Cospedal...).

En definitiva, sabem que Rajoy esperarà avui tranquil·lament el resultat al seu despatx de Génova i que, abans de preocupar-se pels seus resultats, preguntarà pels dels altres. I si els altres estan ni que sigui una mica pitjor, ja es poden preparar, perquè el gran rinoceront no es deixarà caçar tan fàcilment.