Sense emoció, entre carxofes i 'rojigualdas'
Sense l’emotivitat de Mariano Rajoy, crec que sincera, davant d’un camp de carxofes -ell és així-, o la passió patriòtica de Rivera i la seva tropa -ells són així- davant d’una pantalla gegant amb els gols d’Espanya, la campanya discorre sense emoció en una rutina evitable. Hauran de prendre’n nota els legisladors perquè, d’ara endavant, si cal repetir el tràngol s’alleugereixin els tràmits, que prou feina té el ciutadà perquè ells vagin insistint.
El més destacat és l’enfrontament dins de cada bloc ideològic, que deixa en irrellevant el contrast de posicions entre els extrems. Els contendents han decidit que el més important és que sapiguem qui és millor, si el PP o Ciutadans, o si el PSOE o Podem. Un cop resolt aquest assumpte queda l’irresoluble de qui pactarà amb qui. El debat a quatre no ho va aclarir, o només a mitges. El PP segueix amb la seva coalició constitucionalista, d’enunciat altisonant; i Podem manté la mà estesa als socialistes per a la seva coalició d’esquerres, segurs i ufanosos com estan del seu sorpasso. Rivera va convidar Rajoy a marxar, prèvia reflexió per la corrupció, i Sánchez va mantenir la seva ambigüitat, tan creïble com la possibilitat que ell mateix lideri de nou alguna proposta de govern.
Però no comptaven amb l’astúcia dels segons. O sí. Jordi Sevilla va afegir més confusió que emoció al debat: que governi qui tingui més suport parlamentari, deia. Juan Carlos Girauta es va atabalar i va esbossar a Catalunya Ràdio una llista de presidenciables populars, excloent també Soraya Sáenz de Santamaría.
El paper dels espontanis
La setmana va començar amb primers i va continuar amb segons i espontanis. Juan Carlos Rodríguez Ibarra cridava el PSOE a replegar-se a l’oposició si és tercer. A Meritxell Batet li va agafar per exhibir proximitat a Podem i Susana Díaz per aparèixer com a antagonista de l’“Espanya ens roba”. José Bono va demanar coratge i va recórrer a la història, entre d’altres a la seva, per defensar el paper del PSOE.
Les subcampanyes tenen només un fil que les connecta, l’agressivitat contra el que més puja en cada sondeig: Podem. La formació lila no només mana en les preferències de l’esquerra, sinó que també marca la campanya. Iglesias dirigeix i tempera, el seu equip posa en circulació idees i els altres se centren en ells. Missió complerta. El PSOE hi ajuda. Han decidit que el transvasament de vots ja és irrecuperable i que per mantenir i animar el que tenen han d’anar contra Podem amb la baioneta calada. Iglesias ho sap i, amb moviments de judo, ho aprofita en benefici propi.
El líder de Podem ha acabat la setmana apel·lant a l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, dedicant-li més floretes que no pas molta dirigència socialista, que l’amagava a les golfes de Ferraz. Primer va jugar amb la socialdemocràcia, després amb ZP, obligant el PSOE a dissimular el seu socioliberalisme i a reivindicar un president del qual havien renegat fins al punt que explica la seva crisi actual. Iglesias marca la pauta encara que parli poc i Sánchez i els seus s’hi abraonen. Veurem com acaba.
