El dilema espanyol: entre la gran coalició i l’esquerra alternativa

No són una segona volta. Són unes noves eleccions en què encara perviuen moltes de les incògnites del 20-D. Hi haurà d’haver pactes i hi ha vots que no se sap per a què serviran. Avui a les urnes es tira la moneda enlaire, aquesta nit es fan sumes i a partir de demà comença la negociació amb alguns actors en inevitable crisi interna. Els programes no han patit canvis significatius, però sí les perspectives d’alguns dels candidats, i això ha reduït les opcions de govern a Espanya a dues: un executiu d’esquerra liderat per Pablo Iglesias o Pedro Sánchez, amb un fort component contestatari amb les polítiques d’austeritat i reformes de fons, o un que pivoti sobre el PP -no necessàriament amb Mariano Rajoy-, amb participació més o menys directa de C’s i el PSOE i una agenda prudent.

Avui Albert Rivera aspira a poc més que obtenir el paper de frontissa per decantar majories i, en canvi, Pablo Iglesias pretén liderar l’esquerra i s’ha colat a la cursa per presidir el govern amb Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Només una gran patacada electoral (cap enquesta la preveu) faria trontollar lideratges a C’s i Podem. No poden dir el mateix els líders del PP i el PSOE. Si no es guanyen el dret a viure a la Moncloa, les seves carreres polítiques hauran acabat en hores, a molt estirar setmanes. Era el preu de repetir eleccions després de negar-se a cedir per les línies vermelles autoimposades. El van decidir pagar perquè l’un i l’altre sabien que passar a l’oposició després del 20-D els hauria acabat tombant.

La campanya del 26-J, més austera, més de carrer i amb els aparells més cansats després d’un curs sencer en mode electoral, s’ha trencat al final. Ho ha fet amb l’escàndol de les gravacions a Jorge Fernández Díaz, que deixen al descobert la guerra bruta de l’Estat contra el procés, amb la complicitat del director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, promogut al càrrec per CiU i el PP. L’impacte electoral pot reduir-se a Catalunya. A la resta de l’Estat, el PP creu que no li passa factura jugar fort per frenar l’independentisme.

Brexit i mirall escocès

El segon torpede ha sigut el Brexit, que va agafar a contrapeu els líders europeus i que divendres va castigar la borsa com mai abans. Els partits no preveuen que el referèndum britànic tingui avui gaire efecte a les urnes, malgrat que el PP, el PSOE i C’s el van intentar girar contra Podem alertant dels riscos que du associat el “populisme”. Iglesias es defensava brandant la gestió dels alcaldes del canvi, que “no han trencat res”. Si l’afer Fernández Díaz aïlla més el PP, el Brexit també té dos efectes, no immediats però rellevants. En primer lloc, per més que Rajoy i Sánchez carreguin contra David Cameron, normalitza els referèndums. I ahir el govern de l’europeista Escòcia ja en va demanar un altre sobre la independència; vol negociar amb la UE i els seus estats al marge de Londres. Això en un moment que el sobiranisme català mira, malgrat les seves turbulències internes, cap al referèndum (si escau, unilateral) com una via per culminar el procés.

També contaminarà els pactes. Rajoy i Felipe González alertaven que calia estabilitat i barrar el pas a Units Podem. La incertesa econòmica i política de les pròximes setmanes a tot el continent poden donar vigor als seus arguments. La por a un govern presidit per Iglesias ja havia sigut el gran reclam de campanya del PP. En el tram inicial, Rajoy polaritzava al màxim la situació amb ell, fins al punt de reconèixer que fins i tot podia guanyar-lo. I davant aquest mal, el remei: ha acabat la campanya cridant a concentrar “el vot moderat” en el PP i, usant l’artilleria propagandística per reclamar el vot útil, abordant l’electorat de C’s (“votar-los és llençar el vot i afavorir Units Podem en 25 províncies”) i del sector “raonable” del PSOE.

La solució de Rajoy no ha deixat mai de ser la gran coalició. El PP és conscient que difícilment sumarà amb Rivera i que, per governar, encara que sigui en minoria, necessitarà com a mínim que el PSOE s’abstingui. Rajoy vol que el PP segueixi, però per damunt de tot vol sobreviure ell. A Génova admeten que un resultat per sota dels 130 escons li complica molt el futur i fa del seu cap moneda de canvi. Si cau víctima dels vetos, ja s’especula amb Cristina Cifuentes, Pablo Casado o Alberto Nuñez Feijóo per rellevar-lo.

De Cifuentes a Susana Díaz

Sánchez sap que el seu partit, i especialment Susana Díaz -avui espera un gran resultat a Andalusia que li aplani l’accés a la secretaria general-, no vol pactar amb Units Podem, però també que el seu tripartit amb Iglesias i Rivera és impossible i que els votants somien en el pacte d’esquerres. Quedi segon o tercer, ha posat condicions a Iglesias: retirar un pla econòmic que allunyaria Espanya del dogma de la UE i oblidar el referèndum. Iglesias vol negociar la primera línia vermella i guardarà al calaix la consulta a canvi d’una reforma constitucional ambiciosa. Demà al matí comença el joc. Ara sí, Espanya haurà d’aprendre a pactar.

LES CLAUS DE LA CAMPANYA

Un 26-J alterat per la guerra bruta i el debat europeu

1. País encara en crisi

La pressió fiscal i la lluita contra el frau, la necessitat de complir amb les retallades de 8.000 milions addicionals que pretén Brussel·les, com millorar un mercat de treball cada cop més precaritzat o el futur de la guardiola de la Seguretat Social (ara escurada per poder pagar les pensions) han copat els debats i les promeses electorals. Units Podem ha promès gastar 60.000 milions més en despesa social al llarg de la legislatura i apujar impostos al 2% que té els ingressos més alts. El PP vol rebaixar dos punts l’IRPF com a norma general i el PSOE ha accedit finalment a derogar les reformes laborals. Tant Podem com els socialistes pretenen renegociar amb Europa els objectius de dèficit. Rajoy ha promès que no hi haurà retallades i que el que exigeix Brussel·les es complirà sense problemes si l’economia no talla en sec el cicle expansiu i se segueix creant ocupació. C’s, que ofereix un programa liberal, ha ofert bonificacions als autònoms.

2. El plet català

Catalunya no és objecte de debat perquè les posicions estan enrocades, però es motiu de preocupació. El PP, el PSOE i C’s situen els sobiranistes fora del joc de la governabilitat i es neguen a abordar tant el full de ruta independentista com el referèndum acordat. Així, Rajoy i Rivera ofereixen un diàleg sense propostes concretes i un nou finançament, sempre dins el règim comú. Sánchez va una mica més enllà i vol recuperar afectes i una Constitució federalitzant, i reconèixer singularitats (no especifica ni com ni quines). Podem proposa un referèndum però no en fa condició sine qua non davant del PSOE, que el veta, i veu raonable una comissió com la que proposa CDC per mirar de trobar una solució confortable. El cas Fernández Díaz ha evidenciat al final de la campanya que la lluita contra el procés i els seus actors ha superat els límits legals. Ningú ha assumit encara responsabilitats.

3. De Caracas a Londres

En l’àmbit exterior, la campanya ha començat a Caracas i ha acabat a Londres. Tant en un cas com en l’altre, el PP, el PSOE i C’s s’han valgut de la situació a Veneçuela primer i del Brexit després per fustigar Iglesias, que el 26-J té unes expectatives molt més altes que el 20-D. Podem i els seus dirigents han simpatitzat amb el chavisme i han sigut crítics amb l’actual Unió Europea i les seves polítiques econòmiques, tot i que el seu electorat és el més europeista. La visita d’Albert Rivera a Caracas una setmana abans que comencés la campanya li va servir per sintonitzar amb els votants més conservadors i perquè el polític liberal mostrés inquietuds en l’àmbit internacional. Els partits espanyols mai han posat en dubte la implicació d’Espanya en el projecte europeu, però a vegades ha costat que es tradueixi en fets, i Rajoy ha sentit en campanya moltes crítiques de l’esquerra per la seva passivitat a l’hora d’acollir refugiats.

4. Taca de corrupció

Els quatre mesos de negociacions fallides per formar govern i els dos posteriors de precampanya i campanya han aprofundit encara més en la desafecció dels ciutadans cap a la política. En aquests mesos els casos de corrupció han seguit fent el seu curs. Els partits se l’han tirat pel cap, sobretot burxant el PP, immers en nombrosos escàndols i amb desenes d’investigats. Rajoy ha seguit defensant que ell ha pres les mesures que calien, que ha apartat els dirigents tacats i que no ha posat traves a la policia i la justícia, però els seus rivals no pensen el mateix. El més agressiu ha sigut Albert Rivera. Ell va signar amb Pedro Sánchez un pacte, que en aquest àmbit es manté, que aposta per canviar el sistema d’elecció dels membres del poder judicial o el TC i fer reformes per apartar els corruptes. Units Podem vol combatre també les portes giratòries entre la política i l’empresa.