La cúpula policial i el ‘Fernandezgate’

Els mitjans de comunicació que acostumen a beneficiar-se de les filtracions sistemàtiques del ministeri de l’Interior han centrat l’atenció del Fernandezgate en un aspecte que sempre menyspreen: la responsabilitat dels que han gravat -oh, quin crim!- i dels que han filtrat -oh, quins designis espuris-, quan no tenen mai en compte cap dels dos aspectes quan ells fan, amb plaer, de bústies de Fernández Díaz i dels seus homes.

Així, des del ministre de l’Interior, passant per l’encara director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, i acabant per Mariano Rajoy -que, segons deia el ministre a la gravació, “ho sap”, en referència al pla de guerra bruta- han coincidit a plantejar la gravetat en el fet que es gravés el ministre al seu despatx. Que és greu, no hi ha dubte. Però, qui és el responsable dels fets? Qui podia evitar que el ministre fos gravat al seu propi despatx? Per què no va funcionar el sistema de protecció? Els responsables són el mateix ministre i el seu equip. ¿No tenen inhibidors per garantir que no es pugui gravar una conversa amb el ministre al seu despatx? Esclar que n’hi ha. Per què no es van posar en funcionament? Ells ho deuen saber. Analitzem els escenaris.

¿Les converses al despatx del ministre de l’Interior es graven totes en àudio o en vídeo? Si és així, la cúpula policial o el director adjunt operatiu, Eugenio Pino; el seu cap de gabinet, José Ángel Fuentes Gago; alguns adscrits a aquest departament, com José Villarejo, o el cap d’Assumptes Interns a l’època, Marcelino Martín de Blas, coneixien l’existència de la gravació. Diguem que per norma, tret d’algunes excepcions, no es grava. Això ens porta a Daniel de Alfonso. Suposem que va gravar-ho tot conscientment per protegir-se. Quin sentit tindria la filtració? Cap. Per tant, si va gravar no tindria sentit que difongués la gravació.

Això ens porta a una tercera possibilitat. Que el seu telèfon estigués preparat per gravar sense que ell en fos conscient. Qui? Segons m’ha dit De Alfonso, ell va entregar el telèfon a Fuentes Gago, un bon amic amb qui estiueja a Santander, perquè la Policia el revisés davant possibles punxades telefòniques. La Policia, doncs, podria haver monitoritzat el telèfon per gravar les converses. I com que De Alfonso afirma que va entregar el mòbil tres o quatre vegades perquè el revisessin, la mateixa Policia podia haver extret la gravació i haver-ne fet una còpia. Per tant, si es descartés l’autogravació amb micròfons al despatx i s’accepta que, tot i que gravés, De Alfonso no tenia raons per filtrar, ens situem a la cúpula policial.

I aquí el que hi ha és el següent: l’octubre del 2014 tots anaven al mateix vaixell. Tots estaven d’acord que del que es tractava era de recol·lectar porqueria contra el sobiranisme. Però des de llavors ha plogut molt. Martín de Blas ha sigut defenestrat en la batalla contra Villarejo (cas Pequeño Nicolás); Villarejo ha sigut imputat en gravacions al CNI; Fuentes Gago ha sigut destinat com a agregat a Amsterdam (Holanda). Tot això sense mencionar les depuracions de comissaris de policia judicial i caps de la UDEF. Tenim, doncs, una cúpula dividida en faccions susceptibles de practicar la vendetta. Fa la impressió que eren massa els que coneixien l’existència de les gravacions del 2014, alguns dels quals podrien haver sucumbit a la temptació de crear un nou 11-M. La june-surprise, la sorpresa de juny, abans del 26-J.