Podem i C’s, antagònics sobre el mapa
Podria semblar una paradoxa, però l’època de la nova política, els candidats postmoderns i les xarxes socials ha vingut de bracet d’un reviscolament d’un dels elements més clàssics de la política electoral: el vincle entre classe social i vot. Si més no, és el que suggereixen les dades. Tot i que els nous partits defugen la simbologia i la retòrica de la política tradicional, han construït les seves bases de suport, en part, al voltant de les divisions socioeconòmiques tradicionals.
Podem ha aconseguit una penetració superior a la de Ciutadans pràcticament en tots els segments, però les diferències entre uns i altres són màximes entre els obrers (qualificats i no qualificats) i els aturats, a part dels estudiants. No estem davant d’una relació perfecta entre classe i vot -Podem també fa molts bons resultats en sectors d’alt nivell educatiu-, però sí que hi ha un patró força clar que vincula classe social i vot a un dels nous partits o a l’altre. La relació entre ingressos i vot va en la mateixa línia: Podem aconsegueix els millors resultats en segments d’ingressos mitjans (en bona part per la seva poca penetració entre els jubilats i la població inactiva i rural), mentre que Ciutadans és especialment fort en els segments de renda més elevada.
En funció de l’economia
El mapa electoral de les principals ciutats de l’Estat del desembre del 2015 és encara més eloqüent. A Madrid, per exemple, Ciutadans obté els millors resultats en zones com Chamartín i Barajas, de renda alta, que és precisament on Podem és més feble. Per contra, la llista de Pablo Iglesias va obtenir el màxim percentatge de vots en zones de renda més baixa com Vallecas (que és on Ciutadans era més feble), juntament amb el districte de renda mitjana del centre. València segueix la mateixa pauta: Compromís-Podem es va situar per sobre del 30% en zones tradicionalment treballadores, com els Poblats Marítims, Pobles de l’Oest o Benicalap mentre que feia els seus pitjors registres als barris de renda més alta com el Pla del Real, que és precisament on C’s va fer el seu millor resultat i l’únic lloc de la ciutat on va superar Compromís-Podem.
A Barcelona es repeteix una pauta semblant: En Comú Podem es va situar per sobre del 35% en barris com el Bon Pastor, Baró de Viver o la Trinitat Nova, mentre que la llista d’Albert Rivera feia el seu millor resultat a Pedralbes, les Tres Torres o Sant Gervasi, que de fet van ser els únics barris on va superar el 20%. Cal dir, tanmateix, que el vot a Ciutadans a les eleccions al Parlament té un patró més complex: fa bons resultats tant en zones d’alt poder adquisitiu com en barris de renda més baixa, en bona mesura per efecte de la qüestió nacional.
En tot cas, el que emergeix amb claredat és un vincle força sistemàtic entre estatus socioeconòmic i vot a les noves formacions. Podem es nodreix en bona mesura dels sectors més afectats per la crisi i, en canvi, Ciutadans s’aferma com un partit especialment exitós en els sectors socials de classes més benestants.
Ben mirat, això respon a una constant històrica que a la majoria de països ja era visible poc després de l’establiment del sufragi universal masculí. Quan els sindicats i organitzacions obreres van decidir dotar-se de partits (laboristes, socialistes o comunistes) per competir electoralment, les eleccions van esdevenir un escenari del conflicte social. Podem il·lustrar-ho amb un exemple pròxim: a la Barcelona del 1936, la dreta -agrupada en el Front Català d’Ordre- va registrar el 86% del vot a la mesa de Pau Claris-Diputació, mentre que el Front d’Esquerres s’acostava al 90% a punts de la Barceloneta.
Més endavant aquests alineaments tan marcats es van afeblir. La creixent mobilitat social, l’expansió de les classes mitjanes, el desplaçament de l’activitat econòmica cap al sector serveis i l’aparició de nous eixos de conflicte polític han contribuït, en molts països, a anar limitant -però no esborrant- els patrons de vot de classe. Més recentment l’emergència de formacions antiimmigració a Europa, que han aconseguit molts bons resultats en sectors de l’electorat més obrer, ha capgirat, d’alguna manera, la relació entre classe i vot.
En el fons, no és gaire sorprenent que precisament en aquest moment hagi tornat a emergir el vot de classe. La crisi econòmica ha eixamplat les desigualtats i ha multiplicat problemes socials com l’atur o l’accés a l’habitatge que, en bona mesura, ajuden a explicar el panorama espanyol actual. La nova política, doncs, resulta que no és tan nova.