Els votants de l’1-O tornen a les urnes i guanyen

Barcelona“L’única proposta de la monarquia per a Catalunya es diu Inés Arrimadas”. Ho va dir Pablo Iglesias dimecres a Santa Coloma de Gramenet, i l’endemà, com si els seus eslògans fossin ordres, l’ Abc va dedicar la portada de la jornada de reflexió a un primeríssim i agraïdíssim primer pla de la guanyadora de les eleccions.

I heus aquí com un partit sense territori però amb televisions, sense quadres però amb diners, sense història però amb una traça comunicativa abassegadora, va convertir-se ahir en el vot útil de l’espanyolisme del 155. Tan útil que va guanyar les eleccions. Tan útil que ahir va fer realitat aquell desig d’Oliu (“Hauria de crear-se una espècie de Podem de dretes”). Tan útil que ha degradat el bo del PP -concretament l’ha degradat de la categoria de residual a la categoria d’inútil-. I això que tenia la garantía del Estado.

La història dirà, sí, que Ciutadans, partit nascut contra la immersió lingüística, va guanyar unes eleccions a Catalunya el 21 de desembre del 2017. I no és fàcil guanyar res, però aquesta vegada, i això la història també ho dirà, ho van tenir molt més fàcil: el candidat del segon classificat ha fet campanya des de l’exili de Bèlgica i el candidat del tercer classificat és a la presó. I tot el sistema policial, judicial, mediàtic i econòmic espanyol, més el suport tàcit de les cancelleries europees; totes les mentides de Soraya (“No hi ha hagut referèndum”, “La policia ha actuat amb proporció”), tot, ha actuat amb una brutalitat humiliant, consistent a imputar a l’independentisme l’odi i la violència que, imatges i portades en mà, només hem vist personificades en els servidors de l’Estat. El vot independentista ha estat criminalizat, declarat “anormal”, situat fora del pensament pensable i, tot i això, ahir va revalidar la majoria absoluta. Aquesta és la nova normalitat: aquest matí, quan Soraya s’ha despertat, l’independentisme continuava allà. És la nova normalitat de Catalunya, contra tots els poders desencadenats de l’Estat, els visibles i els invisibles.

Puigdemont 2 - Rajoy 0

Els independentistes van anar a votar ahir vestits de groc i amb cara d’emergència nacional. Van anar a votar com si es tractés d’un referèndum. I van guanyar. L’independentisme és el guanyador de les eleccions i, dins aquest bloc, el gran guanyador es diu Carles Puigdemont, que ahir va derrotar per golejada Mariano Rajoy. Ja és la segona vegada. La primera va ser quan la justícia espanyola no es va atrevir a demanar l’extradició a la belga, perquè a Bèlgica diuen que la rebel·lió i la sedició no la veuen ni farts de musclos amb patates fregides. A les urnes, el PP no té res a fer a Catalunya.

A l’independentisme li ha faltat connectar amb l’exterior de la seva bombolla per dir al món que ja suma més del 50%. No és fàcil capturar simpaties quan et presentes amb les nafres dels cops de porra i els líders emmanillats. Però són els deures que li queden per fer. La CUP replega posicions, víctima del vot útil i de la seva pròpia ètica de no repetir els candidats. Acabar amb el 155 ha de ser un estímul per formar govern.