Rajoy s’estimba: constata el fracàs del 155 i dona ales a Cs, el rival a la dreta

MadridEl malson de Mariano Rajoy es va fer realitat ahir quan es va tancar l’escrutini de les eleccions al Parlament de Catalunya. La seva aposta per la repressió va ser contestada pels catalans amb una majoria independentista i un càstig extremadament sever al seu partit, que va quedar amb un pes irrisori a la cambra. L’estratègia de la repressió, de les garrotades als votants de l’1-O i de la supressió de 40 anys d’autonomia amb el 155 va rebre un revés sonor. El partit que governa a Espanya, relegat al grup mixt a Catalunya, tocant l’extinció. I de postres, Ciutadans, el seu rival a la dreta a escala estatal, va confirmar el lideratge de l’unionisme a Catalunya amb uns resultats històrics que donen ales a Albert Rivera per presentar batalla en la lluita cap a la Moncloa. Tot li va sortir malament.

Al president espanyol li plouran a partir d’ara les garrotades a dreta i a esquerra. Per dissenyar la intervenció de l’autonomia catalana va haver de batallar amb els sectors més durs del seu partit i de l’executiu. Alguns ministres defensaven que el 155 durés fins a l’estiu per trenar els calendaris electorals català i espanyol, mirar d’arrossegar votants en clau espanyola i fer perdre la majoria a l’independentisme.

El president espanyol, però, va decidir optar per la via dissenyada per la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, que apostava per una convocatòria d’eleccions immediata. Aquests sectors crítics, liderats per la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, que va avisar el cap de setmana passat en una entrevista que potser s’havien fet “coses malament” en el disseny del 155, tenen les espases esmolades, estan preparats per alçar-les i aprofitaran ara per criticar que la convocatòria d’eleccions fos immediata. La tensió orgànica està assegurada, tot i que Rajoy és especialista a enterrar els debats orgànics i apagar qualsevol dissidència. De fet, avui ja ha convocat una comissió de la seva executiva per fer pinya i contraprogramar el consell de ministres. L’objectiu de fons és aïllar la crisi dins del partit i mirar que no contamini l’executiu. I en aquesta operació, el president del PP català, Xavier García Albiol, té molts números per acabar fent de cap de turc i assumir en solitari tota la responsabilitat orgànica de la derrota clamorosa.

Governabilitat complicada

I és que si a nivell orgànic s’albiren núvols a l’horitzó, en la governabilitat Rajoy tampoc no té gaires motius per a l’optimisme. El gran ascens de Ciutadans als comicis catalans deixa Albert Rivera crescut. El partit taronja es vantava ahir de la seva victòria amb to eufòric i oblidava pràcticament que la majoria independentista es manté. I al PP donen per fet que a partir d’ara el líder de la formació taronja s’abraonarà contra el president espanyol acusant-lo d’haver sigut massa tou amb l’independentisme, amb l’objectiu de capitalitzar a escala estatal la victòria a Catalunya. Tot i que Ciutadans es va mostrar sempre partidari d’aplicar el 155 i convocar les eleccions de manera immediata, com finalment es va fer. Així, Rajoy va perdre ahir totes les apostes. Ni va aconseguir vèncer l’independentisme, ni va aconseguir un resultat decent per al seu partit, ni tan sols frenar l’auge del seu rival a la dreta. A la Moncloa preferien que, entre els partits que anomenaven constitucionalistes, un cop assumit que el PP no tenia cap possibilitat de presidir la Generalitat, fos el PSC qui dugués la veu cantant. De fet, fonts del partit van donar ales durant la campanya a una operació Borgen, mitjançant la qual el líder dels socialistes, Miquel Iceta, hauria arribat a governar sent la tercera o quarta força del Parlament.

Amb un Govern independentista com el que probablement hi haurà, a Rajoy li torna el bumerang. La nova majoria insistirà, previsiblement, en la necessitat de fer un referèndum sobre la independència per desfer l’empat a Catalunya. Si ho fan de manera unilateral, el PP ja ha avisat que té un nou 155 preparat per respondre-hi. Seria la mateixa recepta, i aquesta vegada guanyarien les tesis de Cospedal i duraria més, segons fonts populars. Es complicaria aleshores per a Rajoy la continuïtat a la Moncloa, perquè amb un 155 s’esvaeixen les opcions d’aconseguir els suports del PNB, necessaris per als pressupostos, i això acostaria les possibilitats d’unes eleccions anticipades a Espanya, en les quals Ciutadans seria, ara sí, una amenaça. Però, a més, els comicis d’ahir van estar en el punt de mira de les cancelleries de mig món, i la victòria independentista pot fer augmentar les pressions internacionals perquè hi hagi una solució pactada en la línia del referèndum d’independència. Però Rajoy no en vol ni sentir a parlar. El president espanyol és molt lluny d’esmenar la seva estratègia tot i el missatge clar de les urnes. Mentrestant, al PSOE també han vist frustrades les seves aspiracions d’obtenir un creixement notable. Només Ciutadans ha capitalitzat el vot del 155.

Rajoy haurà de comandar la resposta a la insistència democràtica dels catalans des del grup mixt, amb la CUP.

La comissió territorial, en via morta

L’únic compromís que li va arrencar el PSOE al PP a canvi del seu suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya va ser la creació d’una comissió de reforma constitucional, que va ser acceptada a contracor per Ciutadans. Però el debilitament del PP i el resultat dels socialistes catalans a les eleccions al Parlament d’ahir, pitjor del previst, amenacen de desdibuixar encara més una comissió que ja va néixer sense la participació dels partits independentistes ni nacionalistes, ni tampoc de Podem, en entendre-ho incoherent amb l’aplicació del 155 a Catalunya. Les pressions a Rajoy li vindran ara especialment des de la dreta, per accentuar la inflexibilitat amb els anomenats nacionalismes perifèrics, i en la batalla pel vot amb Ciutadans haurà de reforçar el discurs dur. Tot plegat a la vegada que el president espanyol ha d’encarar per força el debat del finançament autonòmic, i amb unes autonomies revoltades i demanant millores urgents es dibuixa un escenari en el qual la inestabilitat territorial espanyola arribi a un nou zènit i traspassi les fronteres de Catalunya. A un Rajoy cada dia més dèbil se li multipliquen els fronts i se li complica el somni d’aguantar fins al final a la Moncloa.