Puigdemont, president
Benvolgut Xavier, avui l’ARA ens demana que fem d’endevins. Que responguem si Puigdemont tornarà a ser president. La meva resposta és que sí, però no necessàriament ara. M’explico.
Que Puigdemont torni a ser investit president de la Generalitat no em sembla impossible, però sí molt difícil. Caldria que les urnes configurin una majoria independentista; que els diputats electes a la presó i a l’exili puguin recollir l’acta; que ERC s’avingui a votar Puigdemont; que la majoria es mantingui encara que alguns no puguin fer-ho, i, finalment, que la mesa interpreti el reglament en sentit que un diputat absent pugui ser investit president. Són moltes condicions, tot i que sembla que cap no és impossible. Més fàcil em sembla que Puigdemont torni a ser president en un futur no tan immediat, però tampoc no gaire llunyà.
Les coses estan ara molt crispades, però es calmaran. En primer lloc, perquè els càrrecs contra Puigdemont (com contra la resta d’exiliats, excarcerats i empresonats) són inconsistents (excepte el de desobediència) i tard o d’hora s’ensorraran (com posa de manifest la ignominiosa retirada de l’euroordre de detenció). En segon lloc, perquè l’estat espanyol haurà de normalitzar les relacions amb Catalunya un cop comprovat que l’independentisme no és passatger (cosa que ha quedat clara a Brussel·les).
En aquell moment, Puigdemont pot emergir com el líder del catalanisme d’ordre que en el seu dia seguia a Pujol i que constitueix el conjunt socialment més robust de Catalunya. Mas no va ser capaç de substituir el líder caigut per psicologia i per proximitat als seus pecats, i l’operació PDECat no ha acabat de reeixir. En canvi, Puigdemont és un personatge popular (juga al seu favor el seu origen menestral), i està demostrant que no deu res a l’extinta Convergència. La llista del president té molts números per constituir l’embrió d’un partit de centre modern i net.
¿Que l’Estat considera Puigdemont un delinqüent? Això també juga al seu favor. Recorda que Macià i Pujol també ho van ser abans de triomfar. En el fons, i com deia Cambó, Catalunya és profundament sentimental.
Demostrar que és un líder d’ordre
Ara bé, Puigdemont té feina per fer. Ha de demostrar que, malgrat la seva radicalitat, és un líder d’ordre, i això prendrà temps. El 21-D pot tenir un èxit disputat. L’èxit definitiu vindria més endavant i dependrà, també, de la incapacitat de l’Estat per oferir un marc atractiu als catalans moderats. Amb això últim, ens agradi o no, ja hi podem comptar.
