...ni se l’espera
El món ens mira. És una de les frases del Procés. Al darrere hi havia (hi ha?) una esperança disfressada de seguretat en el paper que la comunitat internacional -especialment Europa- tindria en la resolució d’aquest conflicte. Dijous, milers de catalans van viatjar a Brussel·les per reclamar la intervenció d’Europa. La mobilització, com totes les de l’independentisme des del 2012, va ser un èxit i un fracàs. Un èxit en termes de convocatòria, de logística i de civisme. Un fracàs en termes d’impacte. Tot el meu respecte -no caldria ni escriure-ho- pels qui hi van anar. Però a efectes pràctics va ser un acte per a consum intern.
L’únic moment en què Europa -aquest concepte que actua com a genèric i que a vegades vol dir “UE”, unes altres “Merkel” i unes altres “Eslovènia”- ha expressat un cert disgust pel comportament del govern espanyol a Catalunya ha sigut l’1 d’octubre. Aquella explosió de violència va fer saltar algunes alarmes. Per a la resta, el silenci ha sigut clamorós.
En l’ordre dels valors, seria desitjable una Europa dels ciutadans, una Europa amb una governança més bona. Una Europa que no s’oblidés dels refugiats. En una Europa així els problemes interns dels estats deixarien de ser-ho. En una Europa així segurament no hauríem arribat a aquest punt de màxima irracionalitat i irresponsabilitat.
Però més enllà, o més cap aquí, dels valors hi ha la realitat. Si vols transformar-la has d’analitzar-la correctament i entendre la seva lògica de funcionament. I en aquest territori de les coses factuals no sabem en què han quedat les promeses que li van fer a Raül Romeva en les seves múltiples reunions. Tampoc porta enlloc -perquè Europa no ho percep així- afirmar que el problema és que Espanya és un estat feixista com va fer Toni Comín dijous. I que el president Carles Puigdemont critiqui la Unió Europea i anunciï de manera extemporània un referèndum sobre la nostra futura pertinença a la UE tampoc no és la millor manera de trobar complicitats.
Aquestes cartes nostres, Miquel, les escrivim amb motiu d’una campanya electoral. I sé que compartim valoració sobre les insòlites i lamentables circumstàncies en què té lloc. També, espero, sobre el fet que això -algun dia- ha d’acabar amb un referèndum pactat (o, si més no, efectiu). Però una condició prèvia per a qualsevol acció política és una mirada estratègica que tingui en compte la realitat. Europa potser ens mira amb curiositat, però els efectes d’aquesta mirada són nuls. No podem comptar-hi. Haurem de començar -novament- pel principi generant consensos més amplis entre catalans.
