“Si dic que soc membre del Govern legítim, torno a la presó”

BarcelonaLes persones surten de la presó però la presó es queda en les persones. Començant pels horaris: “Des que vaig sortir de la presó, em trobo mirant l’hora que és i pensant què hi estaria fent, allà dintre, en aquell moment”. La frase és de Jordi Turull, però els passa el mateix als altres cinc consellers de la Generalitat que han parlat amb l’ARA just quan demà farà una setmana que van recuperar la llibertat. “A les 7.50 una veu diu: « Módulo 4, recuento », i has de deixar oberta un pam la porta de la cel·la perquè el funcionari pugui comprovar que a dintre hi ha els dos presos. Encara sento el soroll del ferro de les portes, perquè allà no s’obre mai una porta fins que no s’ha tancat l’anterior”.

“El pitjor és que m’havien allunyat de tot allò que estimo, del company, de la família, de la natura”, explica Dolors Bassa, convalescent de l’accident que va tenir aquesta setmana baixant del castell del Montgrí, on va pujar delerosa de tornar a perdre la vista en paisatges infinits i no limitats per un mur. Va caure, les ulleres de sol se li van clavar a la cara i es va trencar el nas.

“A diferència d’altres companys, a mi la presó no m’ha sorprès gens, ni em feia por. La presó només vol paciència”, reflexiona Carles Mundó, conseller de Justícia. “Certament, només saps què és l’aïllament quan l’experimentes, perds el batec del dia a dia exterior”. “Per això -explica Meritxell Borràs- va ser tan important poder rebre El Punt Avui o l’ARA i poder-los llegir encara que fossin endarrerits”.

Tenien dret a fer 10 trucades de cinc minuts a la setmana a números prèviament autoritzats per direcció. “Entraves a la cabina i donaves el teu codi de reclús: 2017014559”, recorda Rull. “Els cinc minuts passaven volant. Tot eren encàrrecs”.

Els companys de reclusió

“Et colpeja la fatalitat de les històries de la gent”, diu Turull, el més loquaç de tots. Bassa pensa molt en les internes que va conèixer: “Un 80% eren sud-americanes d’entre 25 i 40 anys, la majoria havien intentat entrar droga per Barajas. Els ajudava a fer els deures per treure’s el graduat escolar. En marxar de la presó, els hem regalat la nostra tele i l’assecador de cabells. Els feia molta gràcia veure’ns per la tele, i moltes van acabar venint a caminar amb nosaltres”. Caminar? “Sí, fent voltes al pati, deu passos a la dreta, deu a l’esquerra, creuar el pati... Vaig fer uns quatre quilòmetres i mig diaris. La Meritxell em deia: «Hem de ser dignes, eh?»”. Bassa es va fer una planificació diària: una hora per llegir novel·la (Isabel Allende i Saramago), una altra per llegir cartes, una altra per contestar-les...

Borràs i Bassa no eren amigues ni tenien gaire tracte al Govern. Rull defineix la seva relació amb Turull com “una mica freda” abans d’Estremera. Bassa i Romeva van continuar escrivint el seu dietari de sempre. Mundó va rebre unes dues mil cartes. “Les vaig llegir totes, i les anava contestant a un ritme d’entre cinc i deu diàries. Ens han donat les caixes amb el correu i, pel volum que fan, en dec tenir unes 3.000 més per llegir. He plorat d’emoció però no de ràbia, que no en sento. Ara penso molt en l’Oriol. Vaig passar 16 hores diàries amb ell, junts, tancats”.

“Em vaig assabentar que sortiríem -rememora Turull- veient La Sexta: « Según fuentes del PP, la mitad van a salir y la otra mitad se van a quedar ». Pensava que se’m quedarien, pel meu paper en l’1-O. I allà, a la cel·la, sentim: « Se confirma que se quedan Junqueras, Forn y los dos Jordis ». «Hòstia, el Quim!» Ens vam sentir molt culpables de marxar de la presó sense ells”. Romeva afirma que en els trasllats entre l’Audiència Nacional i la presó, els policies van voler humiliar-los, una opinió unànimement compartida. Rull no oblidarà el moment en què es van trobar amb Cuixart i Sànchez, després de setmanes de no veure’s, en una sala de l’Audiència, i els policies els van fer callar: “ ¡Silencio, por favor! ”

Tots insisteixen que no són lliures. “La interlocutòria del jutge és tan dura que si dic que soc membre del Govern legítim de Catalunya, torno a la presó. I si ens condemnen, ens esperen molts anys de presó”, diu Rull. Mundó afirma: “Afrontaré el judici amb tranquil·litat d’esperit absoluta. Fins a 150 catedràtics de dret penal d’universitats espanyoles han firmat un escrit considerant insostenible l’acusació de rebel·lió. No ens haurien d’indultar, ens haurien d’absoldre”.

Bassa explica que n’ha sortit més reforçada en les seves conviccions, tot i que ha rumiat: “Què hauria passat si nosaltres haguéssim fet això o allò?” A Romeva se li fa molt dur el contrast entre la humanitat de la bona gent que els ha escrit o que ara se’ls acosta dient-los que han resat per ells i la imatge deshumanitzada que els mitjans espanyols han projectat dels empresonats: “Estan transmetent a la societat espanyola una por injustificada, la idea que sentim odi cap a ells, per generar-los angúnia. He estat un mes vivint amb en Forn i no trobaries una persona més bona. Com poden dir que són violents?”

Aquesta setmana han tornat a veure les parelles i els fills, que els han tocat la cara per assegurar-se que eren ells. Han sabut mil històries de veïns que es van presentar a casa a oferir-se per a tot. Del Palau Blaugrana cridant “Llibertat!” durant tot un quart d’un partit de bàsquet. “Tu vas dient que estàs bé, però els altres et diuen que no estàs bé”. Rull ho remata: “Hem recordat molt sovint en Carles Capdevila: «Diguem-nos coses boniques». I, per fer-ho, no cal anar a la presó”.