Una cita gairebé clandestina amb el president en un poblet de Flandes

Brussel·lesL’entrevista es fa en un poblet de Flandes amb una logística que recorda la clandestinitat. L’adreça se’ns facilita poques hores abans a través d’una aplicació de missatges de mòbil inusual i considerada segura per a l’interlocutor. El president ens rebrà a les dotze de divendres, l’endemà que 45.000 persones, segons la policia belga, s’hagin manifestat a Brussel·les en suport del Govern i contra l’aplicació de l’article 155. Arribem amb temps. La senyalística, que dirien els tècnics, és magnífica, i el viatge des de l’aeroport és fàcil. Fa fred, però pel que és Bèlgica fa bon dia. Dos graus, no plou i fins i tot s’insinua el sol entre núvols sucosos. Ens han citat a la cafeteria d’un hotel. Està tranquil·la, però a poc a poc es van formant dos petits grups de persones que se saluden i miren al voltant. Alguns porten bufandes o llaços grocs i queda clar que també esperen algú.

El president de la Generalitat arriba amb cara de fred. Per ser exactes, amb cara de “cardar” molt de fred i acompanyat de la seva ombra des que va sortir de Catalunya, l’amic i empresari Jami Matamala. Des de Bèlgica procura rebre aquells que l’hi demanen, i aquest cop son un grup de professionals del dret i altres sectors que han fet un projecte de Constitució. També hi ha un discret grup d’amics de Girona que s’han desplaçat a la manifestació.

A Bèlgica s’ha format un petit nucli de suport a Carles Puigdemont que atén l’agenda, els mitjans, la coordinació de la campanya amb Catalunya i la seva seguretat. Són persones actualment desvinculades de l’administració i que, com reconeix un d’ells citant Churchill, són optimistes “perquè ser una altra cosa no és de gaire utilitat”.

El president agraeix les mostres d’afecte, però transmet la complexitat de l’atzucac polític i personal. Està disposat a continuar plantant batalla, però també es percep que els càlculs polítics es continuen fent sobre la marxa. En funció de les condicions que creen la resta d’actors polítics i de la gran capacitat d’imposició del relat i de la repressió que té l’estat espanyol. Carles Puigdemont té una contenció emocional particular, potser vinculada als anys de nen a l’internat. Però la gravetat de la situació no el deixa impassible: “No soc gaire donat a les emocions, però quan vaig veure les imatges del col·legi Verd...” [és el de les seves filles]. Probablement no és la mateixa persona que va arribar a la Generalitat fa dos anys, però manté la determinació. Per a ell no hi ha marxa enrere.