Eleccions legitimades i parlamentàries
Benvolgut Miquel, suposo que compartiràs amb mi que el 21 de desembre estem convocats a unes eleccions al Parlament. Escollirem, com hem anat fent des del 1980, els 135 representants del poble de Catalunya. Un dels 135 diputats -qui tingui la majoria absoluta en la primera votació o la simple en la segona- serà el president de la Generalitat.
Per tant, la primera condició que s’ha de donar per què Puigdemont sigui president és que tingui aquest suport. Per lògica política, això només és possible si entre els tres partits independentistes sumen una majoria suficient i si, dels tres, Junts per Catalunya és qui té més escons. En definitiva, com s’ha fet sempre.
Perquè, malgrat les lamentables circumstàncies excepcionals en què tindran lloc (presó, Brussel·les, 155), són, insisteixo, unes eleccions com les de sempre. I no és ni una opinió, ni una anàlisi legalista. És el que ha acceptat tothom que s’hi presenta. Perquè no acatar l’aplicació de l’article 155 és no presentar-se a les eleccions. Si ho fas, l’acates. A desgrat, en desacord, tàcticament, per imperatiu. Però l’acates. No pots fer un parèntesi d’obediència en un context (imaginari) de desobediència tot anunciant que a partir del 22 tornaràs a desobeir. No critico que s’hagi frenat. Ho entenc i ho comparteixo. Ara bé, mantenir el discurs de la desobediència quan els teus propis fets el neguen em sembla una presa de pèl.
Guanyar a les urnes
Una àmplia majoria compartim que després del 21 el primer objectiu és recuperar les institucions catalanes. Però aquesta restitució no inclou la presidència de Puigdemont tret que se la guanyi a les urnes. Tots els ciutadans de Catalunya (amb una participació que es preveu molt alta) i tots els candidats (començant pel mateix president Puigdemont i acabant pels “desobedients” de la CUP) hem legitimat la convocatòria i, per tant, els resultats. I si la llista més votada és la d’ERC, la presidència del Parlament haurà de proposar el seu candidat. Arribats a aquest punt, ens trobem amb un trist problema: per molts motius (i no només legals) no podem tenir un president a la presó ni a Brussel·les. Per tant, convindria que tots tinguéssim clar quin és el candidat alternatiu d’ERC (entenc que Marta Rovira) i de Junts per Catalunya.
I a partir d’aquí entrarem en una fase en què ja no es tindrà tanta pressa, ni ningú ens dirà que tot està previst demanant-nos una confiança gairebé cega. Caldrà recuperar el que hem perdut, desjudicialitzar el conflicte i, potser ja seria hora, governar.
