Una derrota del catalanisme polític

Benvolgut Miquel, ens pregunten si pot ser que les eleccions de dijous les guanyi Ciutadans. I tant! De fet, ja les ha guanyat. Perquè el sol fet que a menys d’una setmana es mantingui aquesta possibilitat ja és, per a ells, una victòria. Fa menys de deu anys el catalanisme hegemònic (tot i que heterogeni) representava el 90%. I ara el catalanisme hegemònic (l’independentisme) és el 50%. L’escletxa l’ha aprofitat un partit que no comparteix els grans consensos que hem construït durant molts anys. Entre d’altres, el caràcter nacional de Catalunya i la necessària protecció de la llengua. Si Ciutadans guanya serà el primer cop a la història en què ho haurà fet un partit no catalanista. Estaria bé que els de l’antic 90% es preguntessin -ens preguntéssim- què hem fet malament aquests últims anys. Massa coses.

Soc dolent amb els pronòstics, però crec que no quedaran primers. Per molt poc, però no. Perquè a la cuina de les enquestes encara compten amb el vot ocult de molts dels seus votants. I des que l’espanyolisme va omplir el passeig de Gràcia de banderes, la vergonya per confessar determinats vots ha disminuït. Amb això, la diferència entre intenció directa de vot i vot real serà més petita que unes altres vegades.

I, en tot cas, no podran formar govern. Perquè l’anomenat bloc constitucionalista no sumarà. I perquè els comuns, ni per activa ni per passiva, permetran un govern presidit per Arrimadas i -encara menys- coincidir en res amb la candidatura de García Albiol. Podrien guanyar -no ho crec- però no podran governar. Malgrat el pes simbòlic i històric que tindria la seva victòria -ser els primers-, no tindria excessives conseqüències polítiques.

Els consensos trencats

S’han trencat consensos bàsics i Ciutadans n’és la prova màxima. El catalanisme polític com a gran espai de trobada s’ha reduït. Per als qui n’hem format part i -des de la discrepància- en volem continuar formant part, és una mala notícia. Però això no vol dir -i em sembla tan obvi com necessari recordar-ho- que Ciutadans i els seus votants no siguin tan catalans com nosaltres. Ni que les seves opcions polítiques no tinguin tota la legitimitat per ser defensades. És una alternativa democràtica, respectable i catalana. A sobre, Inés Arrimadas no té el punt de ressentiment i d’agressivitat que tenen alguns dels seus altres representants. Mai no els votaria, serien la meva penúltima opció de les set amb possibilitats d’entrar al Parlament. Signifiquen una derrota per al projecte del catalanisme polític. Però representen, malgrat tot -o malgrat res-, una part important del poble català.