Ciutadans, primer
Benvolgut Xavier, Ciutadans, segons diuen les enquestes, podria quedar primer. També ho diu el sentit comú, perquè les presses independentistes han generat una reacció contrària entre molta gent que o bé se sent ofesa, o bé té por. Molta d’aquesta gent ho manifesta exhibint la bandera espanyola. Ciutadans està més ben posicionat que ningú per beneficiar-se’n, perquè és un partit inequívocament nacionalista espanyol i perquè és molt més presentable que el PP. Aquesta mobilització pot fer que Ciutadans arribi al milió de vots. Com que seria un èxit que els tres partits independentistes mantinguessin els dos milions, si ERC i JxC queden igualats, és impossible que cap dels dos superi Ciutadans.
Suposo que coincidiràs amb mi que Ciutadans i l’independentisme s’alimenten mútuament. L’independentisme va sortir de l’estadi d’espora a partir de l’últim atac assimilacionista que està patint Catalunya, un atac combinat de Cs des de dins contra la immersió lingüística i del PP i del PSOE des de fora contra l’Estatut del 2006. Segurament, l’independentisme hauria irromput molt abans si el Tribunal Constitucional del moment -més lleial que l’actual a l’esperit de la Constitució- no hagués tombat la Loapa. Alhora, el creixement de l’independentisme (i, insisteixo, les seves presses) ha donat un nou impuls a Ciutadans que segurament es manifestarà dijous.
El record del lerrouxisme
L’èxit de Ciutadans recorda el del lerrouxisme, que no hauria aparegut si el catalanisme no hagués escombrat els vells partits caciquils per convertir-se en la força hegemònica. Els votants lerrouxistes ja existien abans del catalanisme, però no els calia manifestar-se com a tals perquè no se sentien amenaçats. La seva emergència va ser un preu elevat, però necessari, perquè el catalanisme pogués intentar construir una societat moderna.
A mi, l’èxit de Cs no em preocupa. El que és important és que -d’acord amb les enquestes- gairebé cinc de cada deu catalans voten independència, tres voten nacionalista espanyol i dos voten autonomia. Aquesta és la realitat a partir de la qual s’ha de treballar per formar governs i construir projectes de futur. Contràriament al que es diu, els resultats previstos no condueixen a cap cul-de-sac. Amb set partits al Parlament es poden construir -amb flexibilitat- moltes majories parlamentàries. Amb gairebé el 50% de la població, es pot construir -amb paciència- una majoria social en favor de la independència. La qüestió serà llegir bé els resultats.