Beneïts indecisos
Benvolgut Xavier, les enquestes diuen que hi ha molts indecisos. Sempre ho diuen, encara que es veu que en realitat mai no n’hi ha tants.
Una part dels indecisos deuen ser gent de conviccions clares però que no saben com donar més valor al seu vot: els qui dubten entre Junts per Catalunya i ERC, antics votants del PP temptats per Ciutadans, antics votants de CiU atrets pel PSC hibridat d’Unió... Suposo que la confecció de les llistes i el disseny de la campanya electoral deuen estar molt dirigits a convèncer aquesta mena de gent.
Però als qui voldria dedicar aquesta carta és als indecisos de debò. Em refereixo a la gent que no és ni independentista ni nacionalista espanyola, ni de dretes ni ben bé d’esquerres, ni monàrquica ni republicana. La gent que no sempre vota els mateixos partits. No necessàriament gent desinformada ni despolititzada. Aquells sabadellencs dels vuitanta i noranta que a les municipals votaven PSUC/Iniciativa, a les autonòmiques CiU i a les generals PSC-PSOE. La gent que va votar sí l’1-O i que ara potser desertarà perquè ni li havia agradat el 6 i 7 de setembre, ni li va agradar el 27 d’octubre; la gent que no va votar l’1-O però que ara potser votarà independentista perquè no li agrada ni el que va fer la policia l’1-O ni el que està fent ara l’estat espanyol; la gent que va votar comuns perquè li semblava una opció compromesa sincerament amb el canvi i ara potser no els votarà perquè creu que a l’hora de la veritat fugen d’estudi i que en realitat no són tan diferents dels partits de sempre...
Si no fos per aquesta gent, la política seria una qüestió d’exèrcits enfrontats amb gran tendència al fanatisme i al bloqueig. És gràcies a aquesta gent que els polítics han de fer menys cas als seus hiperventilats i obrir-se als altres. En definitiva, és gràcies a aquesta gent que la política és flexible i podem esperar que, encara que els resultats del 21-D siguin els que es preveuen, es formarà un govern, al Parlament hi haurà política i, a la llarga, la societat catalana sortirà de l’atzucac en què estem ficats.
Per triomfar, els partits independentistes hauran de deixar de banda les presses i dedicar-se a convèncer gent que té por i que no veu clara la necessitat de fer el pas; els partits autonomistes hauran de demostrar que realment Espanya és reformable; finalment, estaria bé que els nacionalistes espanyols demostressin que estan disposats a defensar els catalans davant els seus col·legues no catalans.
Ja sé que són tres coses molt difícils, però triomfarà l’opció que abans se’n surti.
