Costa d'entendre el sentit últim de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que anul·la l'ordenança municipal de la zona de baixes emissions (ZBE) de Barcelona, una ciutat amb uns índexs de contaminació elevadíssims i que ja fa uns anys que en aquest terreny està en el punt de mira d'Europa. De fet, la capital catalana és una de les ciutats europees amb més densitat de trànsit de vehicles. El TSJC no deu ignorar que la justícia europea té obert un procediment sancionador contra Espanya pel fet que tant Barcelona (i diverses ciutats de la seva àrea metropolitana) com Madrid superen de manera "sistemàtica i continuada" els límits d'emissions de diòxid de nitrogen (NO2). La ZBE que ara queda en l'aire –tot i que no suspesa, ja que hi ha marge per a recursos judicials– era una resposta a aquesta justificada i lògica pressió europea. És més, l’Agència Europea del Medi Ambient ha alertat que la ZBE no és suficient. Tot això ho deuen saber els jutges del TSJC, la sentència dels quals resulta contradictòria amb aquesta realitat ambiental i judicial d'àmbit europeu.
La lluita global per frenar el canvi climàtic –i per millorar la salut pública– hauria de ser considerada un bé social superior, preeminent i inqüestionable. No és cap broma: està en joc la supervivència de la humanitat al planeta Terra. La ZBE és una mesura modesta, tèbia, gairebé un pedaç. Caldria molta més radicalitat i contundència si realment es vol guanyar aquesta partida crucial. ¿En són conscients, els jutges que han tombat la normativa? Si, en efecte, hi havia defectes en la justificació en els informes que la fonamenten i discriminació en la seva aplicació (amb les capes de població més vulnerables), s'hauria pogut anar cap a una sentència que demanés correccions concretes, fins i tot més excepcions, però que alhora protegís l'esperit i aplicació general de la normativa. El cas, a més, és que tant en l'àmbit estatal com en el català els respectius governs volen avançar en la mateixa direcció amb l'aprovació i posada en marxa de zones de baixes emissions en més territoris urbans.
La sentència del TSJC, doncs, va en contra de l'esperit dels temps, en contra de l'esforç col·lectiu per rebaixar les emissions de CO2, principal agent de la crisi climàtica que vivim a escala global. Encara que aquesta no sigui en cap cas la seva intenció, és una sentència que fa el joc a la minoria negacionista del canvi climàtic. Sense voler-ho, per una pruïja garantista amb els drets individuals, es qüestiona una política pública que respon a un mandat superior europeu i que té un ampli suport ciutadà. Està bé i és necessari atendre, escoltar i tenir en compte els drets de la minoria perjudicada. Una minoria, però, que cal tenir clar que també és víctima de la contaminació i de la crisi climàtica. Cal esperar, doncs, que els recursos contra aquesta sentència prosperin i que, al mateix temps, les polítiques ambientals del futur es blindin davant la justícia amb estudis i informes sòlids i amb mesures socials que compensin els col·lectius més febles. Els més perjudicats no poden ser els que tenen menys recursos, i cal compensar la disminució del cotxe amb més i millor transport públic.
